Lluna de plata, vull abraçar-te

13-S: l'eufòria d'una victòria

2009-09-14T08:03:00.000-07:00

Sempre s'ha dit que el dia que Francesc Macià proclamà la República catalana l'ambient d'eufòria va tenyir els rostres de la gent que, unida, sentia la màgia d'un somni fet realitat. Ahir a Arenys de Munt crec que vaig sentir alguna cosa semblant al que varen sentir aquestes persones. Potser exegero, ho reconec, però em costa explicar l'alegria que em va contagiar durant aquest tretze de setembre que passarà a la història de l'independentisme català. Van ser paraules, mirades, rialles, cançons, banderes, himnes i lemes les que em van fer notar que la nostra lluita no és una simple utopia, la que em va fer sortir del desencís en què erròniament havia caigut últimament. Sabeu què? Fins i tot vaig sentir pena quan insultàvem als falangistes... tan irracionals, tan minoritaris, tan ignorats, tan obsolets i tan ridículs. Segur que a algú més li va passar, fou un sentiment tan bonic com estrany.

Espero que la màgia d'Arenys viatji fins a moltes altres poblacions de Catalunya i, cal no oblidar-ho, de la resta dels Països Catalans. Espero que algun dia aquesta eufòria i aquesta màgia no es concentrin en un poblet la mar de maco en el qual s'ha de pujar en un mini-bus farcit a més no poder de gent impacient per respirar l'independentisme en el seu estat més pur, sinó que s'escampi per tota la nostra terra que, i ara sí que ho afirmo amb total seguretat, algun dia veuré lliure.

I no cal que esmenti els resultats ni el paper (o el despaper en el cas del PSOE... o era la Falange? Ara no ho recordo ben bé) dels partits polítics, les declaracions i les xifres parlen soles!

Cap cançó descriu millor aquest sentiment com la que és, per mi, l'himne independentista per exel·lència; aquest cop dedicat a Arenys de Munt, on de la terra sortia quelcom sobrenatural.

A punt d'explotar

2009-09-08T15:34:00.000-07:00

Algú podria dir-me que aquest estiu no he fet res, que sóc una mandrosa, però no, no, l'estiu de l'any dosmilnou m'ha donat energia. L'energia que vaig perdre a finals del curs, l'energia que m'havia absorbit la mediocritat de la vida. Tinc el pressentiment que d'aquí molt poc podré obrir la porteta que la guarda i deixar-la escapar, repartir-la per molts llocs, aprofitar-la per a construir alguna cosa. Sóc com una planta que estava acumulant l'energia del sol per a després poder viure. Prepareu-vos perquè estic a punt de tornar, de sortir de l'hivernacle i llençar-me al carrer més forta que mai!

La gallina ha dit que SÍ

2009-07-09T17:13:00.000-07:00

Tenim el dret de decidir mentre decidim que SÍ.

Avui tot mirant el Polònia m'he posat a reflexionar sobre aquesta frase de la versió de "La gallineta" d'en Lluís Llach amb una lletra sobre el finançament cantada per en Carod, en Saura i en Montilla vestits ridículament de gallines. La cançó comença al minut 4.00, llegiu-vos bé la lletra, és tan encertada!

Quanta raó, la frase! I és que retrata perfectament la política d'aquest patètic govern que tenim. Des de sempre el tripartit m'ha semblat un acudit, fixeu-vos: un partit espanyol, un partit ecologista i progre el dirigent del qual és l'encarregat de colpejar-nos amb els seus gossos d'esquadra i, ara bé la bona, un partit independentista que defensa plenament el dret de decidir del nostre país... i tant que el defensa, sempre i quan aquest dret de decidir l'utilitzem per dir que sí a tot el que ens diu el senyoret Zapatero. Tot sigui per fer-lo content i per seguir amb l'acudit. Que és una estratègia? Au, va! Ja fa massa temps que dura, no creieu? Ja és hora que utilitzem el nostre dret per queixar-nos, per dir que no, per rebelar-nos, per reclamar el que realment volem i no pas el que ells volen, per molestar-los i no per complaure'ls. En definitiva, per ser lliures.

Però res, desisteixo, fa massa temps que estic desencantada amb qualsevol dels partits convencionals d'aquesta democràcia. Des de que vaig néixer, la política de l'estat espanyol ha sigut com una sèrie d'humor barata i l'únic de bo que m'ha donat ha sigut un programa tan divertit com el Polònia, res més. No és hora, d'una vegada, d'acabar amb tanta mediocritat? No és hora, d'una vegada, d'obrir els ulls a la gent i fer-los veure que si ells no lluiten, ningú ho farà per ells? No és hora, d'una vegada, d'adonar-nos de les alternatives polítiques que s'allunyen del convencionalisme patèticament ridiculitzat al Polònia? No cal dir noms, sabeu que penso en les CUP.

Efectivament. Deixem-nos de titelles i acudits d'una vegada i alcem la nostra veu per aconseguir l'alliberament social i nacional. Malgrat tot, la lluita continua! A fer saó per ofegar aquesta sequera!

Puigmal

2009-06-29T15:42:00.000-07:00

Diumenge vaig pujar al Puigmal i resulta que al cim hi havia cobertura, però sorpresa, era Orange! Efectivament, el cim del Puigmal, segons les companyies telèfoniques, és França. Sí, sí, França. I jo mirava el meu voltant; la meva Vall, el Pedraforca, la Pica d'Estats ennuvolada... i dins meu sentia créixer el meu amor per Catalunya, el meu amor per la meva terra, els Països Catalans.

És ben clar, doncs, que la nostra terra acaba i comença on sentim aquest sentiment; i ni una companyia de mòbils, ni un Tractat obsolet, ni un tros de paper anomenat Constitució, ni encara menys quatre polítics sonats, no ho podran pas canviar.

Us aconsello a tots aquells que estigueu desanimats, perduts o desencantats amb la lluita per la llibertat del nostre poble que pugeu qualsevol cim del Pirineu i contempleu la bellesa del nostre país. Una bellesa tan pura que no entén de finançaments ni d'estatuts, una bellesa tan pura que no necessita demanar permís per ser catalana.

Si heu pujat als cims pels volts de maig,
i heu vist la bellesa que s'ofereix,
si heu sentit remoure els vostres endins,
amb el vent que us retorna el vostre esperit,

Jo també he somniat aquesta nit,
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu,
sacsejats pel vent de llibertat que els fan més dignes,
i he pensat que...

Seguiré lluitant enmig la fredor,
com una flor que neix amb el desgel,
embriac d'amor llenço el puny al vent,
jo vull per demà la meva terra lliure!

Panem et circenses

2009-05-27T12:16:00.000-07:00

Primer de tot, dir que finalment Iniciativa Internacionalista pot presentar-se legalment a les eleccions europees i que, per tant, tindran el meu vot. Però més que fer propaganda electoral que ningú es llegirà, avui vull parlar d'un tema més problemàtic: el Barça.

Ara mateix el Barça està jugant la Champions a Roma i diuen que ja han fet un gol i jo, aquí, em sento com l'única persona a qui no li afecta tot aquest show. Des de tot arreu porten setmanes matxacant-nos amb el maleït COPA-LLIGA-CHAMPIONS que se't clava al cervell. Pujant amb el bus tothom estava excitadíssim i un cop he arribat al pavelló la cosa ja era desbordant, com si s'estigués acabant el món i allà fós l'únic lloc on puguéssim estar segurs. Què vull dir amb tot això? Que no sóc culé? Que estic en contra el futbol? No, el que jo critico no es pas un esport tan digne com és el fubtol, sinó l'exegeració mediàtica que se'n fa des de tot arreu per tal que TOTHOM estigui pendent del futbol i NINGÚ pensi en res més. Sé que és una exegeració, però el futbol és el panem et circenses de l'actualitat. A l'antiga Roma imperial la classe dirigent mantenia tranquil·la la plebs amb pà i circ, és a dir, amb l'espectacle i l'aliment. La plebs anava al circ perquè se'ls donava pà i així els entretenien i aconseguien que no pensessin en la seva misèria i no tinguessin el pensament de revoltar-se. Aquí d'aliment no ens en falta, però les classes dirigents han après al llarg de la història que aquesta antiga estratègia és completament efectiva i actualment utilitzen el quart poder fàctic (els mitjans de comunicació) per fer del futbol el nou circ. Marx deia que la religió era l'opi del poble, segurament si hagués nascut un segle més tard hauria dit que és el futbol. És impresionant la de diners que s'arriben a moure a causa d'aquest esport, la de negoci que hi ha al darrere i la d'energia que inverteix la gent en l'afició. Si tan sols un terç d'aquesta energia l'utilitzessin per deixar de banda la indiferència col·lectiva i lluitar per un món diferent...

Però no m'enganyo, aquesta opinió no és fruit d'una reflexió objectiva, sinó que és fruit de l'ambient familiar en què m'he criat, ja que mai han sigut massa aficionats al futbol i mai s'han acostumat a veure els partits a casa. És obvi que un fill de pares culés també ho sigui, i encara més, si des de ben petit li han posat una samarreta del Barça, li han ensenyat el nom dels jugadors, i han fet una gran celebració quan ha guanyat la Lliga. Segurament em perdo un món ple de màgia, emocions i nervis indescriptibles, però des de la meva posició indiferent i objectiva tinc el privilegi d'opinar sobre aquest fenomen que sembla que revolucioni Catalunya per un dia.

No m'allargo més, sé que demanar que la gent, influenciats pel mediatisme desbordant dels mitjans de comunicació, moderi els seus sentiments culés és impossible així que us deixo amb l'himne que més vegades ha sonat aquesta setmana per Tv3

Guanyarà? Perdrà? Ara mateix els nervis de la majoria de catalans són a flor de pell... i és que en el fons és tan graciós! Sento crits i petards, deu ser que va guanyant, vaig a treure la jardinera del balcó no fós cas que acabés al terra.. un altra tema interessant el dels grupúscles que transformen les celebracions esportives en actes violents, llàstima que la Selectivitat se'm tiri a sobre, a estudiar!

Aquesta és la seva democràcia!

2009-05-16T03:12:00.000-07:00

Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles del País Basc no podrà participar a les eleccions europees. El Tribunal Suprem ha decidit anul·lar-ne la candidatura després que el govern espanyol la impugnés per considerar-la una successora fraudulenta de la il·legalitzada Batasuna. L'alt tribunal ha anul·lat la llista encapçalada per Alfonso Sastre, després de les impugnacions presentades per l'advocacia de l'Estat i la fiscalia. El Suprem considera provat que Iniciativa Internacionalista era la plataforma amb la qual Batasuna i ETA volien concórrer als comicis del 7 de juny. Els magistrats del Suprem es tornaran a reunir per acabar de firmar la resolució i comunicar la seva decisió a les parts.

Sobren les paraules per expressar el meu rebuig a la "democràcia" espanyola.
Qualsevol cosa que sorti del redil, serà automàticament il·legalitzada.
No és que siguem una minoria o que ells tinguin la raó, és que ells tenen les armes i el poder per transformar la seva mentida en raó i eliminar-nos subtilment de la seva democràcia.

Fantàstic, il·legalitzar un partit net com era II pel sol fet de ser declaradament anticapitalistes i independentistes demostra un cop més que l'herència de Franco encara és present a tots els partits que se sotmeten a les normes d'aquest maleït estat, d'aquest maleït sistema.

Això no és una democràcia, a mi no em representa, i no perquè tingui unes idees extravegants, sinó perquè il·legalitzen el mitjà democràtic i polític que tenia per expressar-les a les meves primeres eleccions.

Però malgrat tot, la lluita continua! Visca la democràcia!

Utopies d'una nit plujosa

2009-03-28T16:18:00.000-07:00

Sempre he sigut una idealista massa optimista pels temps que corren. Però no puc evitar pensar que canviarem el món. Després de llegir el PODEM, després de les seguides manifestacions d'aquests dies, després de sentir parlar aquell home andalús al final de la manifestació del 26 de març, després de cridar sense quedar-me sense veu el "no som una minoria"...

Encara que no sortim als mitjans de comunicació convencionals, dijous vam guanyar un pols als Mossos, és a dir, al govern, a la "democràcia", al capitalisme i a la indiferència. Dijous els carrers van ser nostres, i ho continuen sent. Aprofite'm-ho, crec que ha arrivat el moment. Jo no puc esperar més. L'any que bé començo una nova etapa, els estudis universitaris, als quals si res canvia em guarniran amb una suculent salsa a la Bolonyesa. L'any que bé tindrem el doble d'aturats al carrer. L'any que bé, si sapigués prou d'economia com per opinar-ne, podria dir que les borses cauran o que passarà quelcom devastador en el sistema financer.

El temps passa. I jo no puc permetre que els meus fills visquin el capitalisme més ferotge. És doncs, ara, jovent, que hem de cridar més que mai allò de "via fora, sometent" i començar des d'avui a construir una alternativa real on l'home sigui home, i no màquina, o bitllet.

Cada dia és 8 de març

2009-03-08T06:29:00.000-07:00

Una altre any arribem al 8 de març i veiem cartells i escrits sobre el dia de la dona. És llavors quan ens recordem que la dona està discriminada i que cal reclamar la igualtat de gènere. Però si el dia 8 de març és el dia de la dona, vol dir que els altres dies són “els dies dels homes”? Si no fem un canvi de consciència la resposta és que sí. La societat en què vivim ens ha educat a partir de patrons patriarcals que dia a dia ens imposen al carrer, quan anem a comprar o a la televisió i al cinema. Tòpics que hem de trencar perquè la resta de dies de l’any no siguin “el dia de l’home”. Tòpics com ara que la dona té més traça cosint, rentant la roba i cuinant que l’home i que, per això, ja està bé que faci de mestressa de casa i no treballi. Tòpics com ara que les nenes prefereixen jugar amb nines de color rosa i, en canvi, per un nen és millor comprar-li un “Action man”. Tòpics dels que segur que tots podríem fer-ne una llista ben llarga.

Tòpics que potser semblen insignificants però que són les bases de conflictes com la violència de gènere. I no només ens referim a aquella violència de gènere tradicional, sinó a, per exemple, les talles dels pantalons i els cànons de bellesa que ens imposen. De ben petits jugant a “Barbies” ja ens van ensenyar que les noies, per ser maques, han de ser primes i altes. Això també és violència de gènere! Quantes noies coneixeu que hagin passat per l’anorèxia per culpa de creure’s uns cànons estúpids que l’únic objectiu que tenen és fer de la dona un objecte?

Perquè cal no oblidar-ho: les dones són tractades com a objectes sexuals. Objectes que, per tant, no poden parlar obertament de la seva sexualitat sense tabús i que, sotmeses encara a un pensament ultracatòlic, se’ls mira malament quan decideixen sobre el seu propi cos, quan, per exemple, necessitem avortar. I a més a més encara han de pagar uns preus astronòmics i mil traves per a fer-ho!

Deixant de banda la “discriminació psicològica”, la dona continua estant en una clara situació de desigualtat social respecte l’home malgrat que ara puguin votar o puguin fer teòricament la feina que elles vulguin. És una realitat fàcilment comprovable que, en algunes feines, les dones cobren menys que els homes pel sol fet de ser dones, fent exactament la mateixa feina i amb la mateixa eficàcia.

Com acabar, doncs, amb aquests exemples de desigualtat que hem exposat i aconseguir una societat igualitària i, per tant, lliure? Cal fer una discriminació positiva de la dona. Cal trencar els tòpics imposats per aquesta societat patriarcal. No només el Dia de la dona, sinó cada dia, a l’institut, a la família, al carrer, quan surts de festa. Només cal parar-se un moment i observar que arreu on miris la dona encara està discriminada. Potser subtilment, potser sense adonar-nos-en, però l’herència del passat encara deixa petjada a la societat on vivim i nosaltres som els únics que la podem esborrar.

Per això des del SEIM incitem a la reflexió sobre el tema. A pensar si realment estem en una societat igualitària com ens intenten vendre des del govern i a adonar-nos que el canvi és a les nostres mans, a la nostra actitud, al nostra dia a dia.

Trenquem amb el patriarcat,

construïm una societat igualitària!

CADA DIA ÉS 8 DE MARÇ!

Futur en venda

2009-02-17T09:18:00.000-08:00

Avui hem anat a unes xerrades orientatives sobre les carreres universitàries a la UPC de Terrassa i no em puc estar d'escriure quatre línies sobre el sistema educatiu.

De les quatre xerrades que he anat (sociologia, comunicació audiovisual, fotografia i periodisme) dues d'elles estaven completament orientades a fer propaganda de la universitat d'0n venia la persona que ens la feia, i, pel que m'han dit, la majoria de les altres xerrades eren per l'estil o pitjor.

D'altra banda, m'ha quedat ben clar que estudio per entrar a formar part d'una empresa que em controlarà tot el que he de fer i dirigirà de la manera que vulgui tot el que he après a la universitat (si és que deixen que les mercaderies aprenguem alguna cosa de veritat). És el fantàstic Pla de Bolonya.

Aquests dos punts han sigut presents a totes les xerrades menys a la de periodisme, que ens l'ha fet una periodista de veritat que no venia pas de cap universitat i ha estat realment bona. En canvi, tan a comunicació audiovisual com a fotografia s'han dedicat a descriure'ns les fantàstiques instal·lacions dels seus centres, les grans tecnologies que tenen i els grans avantatges de matricular-se (a un preu astronòmic en el cas de fotografia, que era una universitat privada) a la universitat (o bé empresa?) que ens estaven venent. La carrera? En el cas de comunicació audiovisual si que ens l'han explicat molt bé, però de fotografia no he sentit ni una paraula relacionada amb la carrera en qüestió. Ara sí, m'ha quedat claríssim que ells ja apliquen el Pla de Bolonya des de l'any 2005 i per això estan avançadíssims en noves tecnologies (ei, que es pot cursar la carrera des de casa en videoconferència, que guais que són!), que pots anar a viatjar al país que et doni la gana (però no cal, perquè de fet aquí ja tenen el millor del millor) i que amb les pràctiques remunerades a empreses que t'ofereix la universitat pots acabar pagant-te la matrícula sencera (6.000 eurets per any de no res).

Empreses, diners, empreses, èxit laboral, diners i més diners.
En això s'han convertit les universitats.

Aprendre? Ensenyar?
Això està passat de moda, ara el que es porta són paraules molt més europees i avançades com Empresa o Diners. Estudiant, grava't-ho a la ment i gradua't a la nostra empresa.

O era universitat? Tan és...

CHANGE?

2009-01-22T05:50:00.001-08:00

Bienvenidos a esta tierra,
aquí vendemos ilusión.

Oi tant, l'Obama n'és tot un expert en vendre il·lusions. Amb els seus carismàtics discursos plens de llibertat ha fet créixer l'esperança dels americans (i de retruc la de tot el món), ens ha fet creure que canviarà el món. Però que il·lusos quie som! El món no canviarà fins que canvïi aquest sistema "democràtic" i aquesta mentalitat, especialment als Estats Units, el melic del món. No nego que sigui una millora i que pugui ser un bon polític, però estem mitificant a l'Obama pel sol fet que és negre. No és racisme, això, també? En un món de contradiccions i mentides com el nostre ja no es pot confiar en el "canvi" si aquest bé dictat des d'una poltrona moderada que no pretén de cap manera trencar les cadenes d'un sistema injust i opresiu com el capitalista.

No us deixeu enganyar, no us penseu que això és l'inici d'un món més just i humà, és només un negoci rodó al mercat de les il·lusions.

No és nadal al meu cor.

2008-12-24T09:17:00.000-08:00

El Nadal consisteix en pintar-se somriures de glaç per simular una felicitat que tan sols uns pocs tenen. Aquella felicitat de la tendresa i els petits detalls plens d'amor que jo no tinc.

Tot i així, he de reconèixer que el Nadal m'entendreix i em fa ser amable amb la meva família, em fa adonar que tinc la immensa sort de tenir un pare i una mare s'estimen i m'estimen i una família que, encara que només sigui per no preocupar-nos, és feliç.

Per Nadal tothom fa desitjos, jo l'únic que desitjo és el desglaç del meu somriure. Deixar de fer somriures falsos per fer-ne de càlids i reals, estimar algú amb tanta força que m'oblidi de tot el demés, veure-hi en tons càlids en comptes de grisos banals... substituir el mot banal per Nadal, entendre'l com una felicitat càlida i tendre que vull que dur-hi tot l'any.

No cal que parli del capitalisme, avui.
Crec que queda prou clar que s'apodera de tot allò apoderable per créixer i créixer, perquè encara que hi hagi crisi consumim i consumim... cap problema, que el Pare Nöel no està de crisis! Somriu i no et preocupis per aquells que no tindran mai Nadal, tu tranquil, somriu i sobretot, compra, compra, compra...

.. i no, per molts regals que em féu, no és Nadal al meu cor.

Bolonya? Ni de conya!

2008-12-02T06:01:00.000-08:00

néixer, estudiar*, treballar, treballar, treballar, casar-se, tenir fills, treballar, pagar una escola privada perquè els teus fills estudïin amb el bo i millor i segueixin el teu exemple, treballar, treballar, treballar, morir..

i viure, per quan?

*sempre i quan allò que s'aprengui tingui aplicacions pràctiques per posteriorment crear una empresa ben competitiva que encaixi amb el sistema capitalista vigent i, que sobretot, no ens ajudi a pensar i a plantejar-nos que un altre món és possible.

DIGUEM NO AL PROCÉS DE BOLONYA!
UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

Tatxan! Actualitzo el blog!

2008-11-06T14:17:00.000-08:00

Sí, ja tocava.
La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?

La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.

En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.

Les dones, un negoci més?

2008-05-09T09:16:00.000-07:00

Publico l'e-mail que vaig escriure ahir a la tarda i acabo d'enviar a la discoteca Standard:

"Avui a la sortida de l’escola ens han repartit propaganda de la vostra discoteca i m’ha ofès profundament el cartell publicitari per dissabte dia 10 de maig a la tarda. Un de rosa que anuncia que les noies podem passar gratis (vaja, com a la majoria de discoteques) amb un cartell de la Segona Guerra Mundial (el que hi ha una noia anomenada Rosie amb un mocador a topos alçant el braç i on hi posa “we can do it”, és a dir “ho podem fer”; referint-se a que les dones també podem lluitar i per tant som iguals que els homes) de fons.

A mi i segur que a moltes més dones ens ofèn profundament que s’hagi utilitzat un cartell feminista on es demostra que les dones no som simples objectes sinó que tenim ideals i podem lluitar per ells per anunciar un fet tan masclista com és que les noies puguem passar gratis a aquesta discoteca (i a quasi totes). Passar gratis és masclista, per què? Perquè ens tracteu com a objectes, com a simples reclams pels nois que pagaran entrada per "gaudir" de nosaltres, és a dir que ens tracteu com a putes. Simplement això, denunciar la utilització d'aquest cartell per a la publicitat d'un lloc d'oci tan convencional, masclista i capitalista com aquesta discoteca i moltes de semblants.

Sé que no aconseguiré res enviant aquesta queixa, però jo de vosaltres seria més coherent en la vostra publicitat i retiria aquest cartell. Ja seria demanar massa que es tractés per igual als nois que a les noies a la discoteca, doncs ja sé que moltes noies troben que és afavorir-les quan les deixeu entrar gratuïtament; no saben que és part del negoci... però algunes sí que ho sabem.

Gràcies per llegir-me, doncs com a feminista, com a dona i com a persona he trobat adient fer-vos aquesta observació, si més no per mostrar el meu (i el de moltes i molts) ressentiment envers aquest cartell, que ha aconseguit que mai trepitji aquest local en la meva vida, jo no tinc ganes de ser un objecte més del vostre negoci.

Atentament,

Núria."

És vergonyós haver d'escriure aquestes línies en un món teoricament "progressista" i "igualitari", de què m'importa que hi hagi més dones ministres que homes al govern de Zapatero si es segueix discriminant a la dona d'una manera tan bèstia? Normal que les noies d'avui en dia surtin com surtin, servicials i amb complexe d'objecte servidor del seu home, si quan van de festa les deixen passar gratis amb un somriure a la cara creient-se que és bo per a elles, que no ho fan pas per fer diners amb els nois que les seguiran i pagaran l'entrada...

TRENQUEM EL PATRIARCAT, SIGUEM LLIURES!

Cartell original, Rosie the Riveter (J. Howard Miller’s)

Què volen aquesta gent?

2008-05-07T05:09:00.000-07:00

Cremar una bandera, despenjar-la, estripar-la... un dilecte? Es veu que sí. Tenim un govern que s'omple la boca de llibertat d'expressió i ens empresona per "ultratjar" la bandera.

Una bandera que a nosaltres, els catalans, no ens representa. Una bandera que significa opresió, falsa democràcia i feixisme: la seva, la bandera espanyola.

En Franki de Terrassa va ser empresonat ara farà una setmana més o menys, dos i anys i set mesos per "ultratjar" la bandera de l'ajuntament de Terrassa... això és democràcia? La seva democràcia!

Si tu també defenses la llibertat d'expressió, si tu també odies aquella bandera, si tu també creus en un nou món manifesta't aquest dissabte deu de maig per l'alliberament del Franki, per la injustícia comesa, en contra de la falsa democràcia, en contra d'Espanya; a favor d'un nou món.

Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

2008-04-28T12:37:00.001-07:00

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.

Puta - Extremoduro

No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.

Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.

Al 25 d'abril, construint les il·lusions!

2008-04-25T08:50:00.001-07:00

Avui ja en són 301.

Avui fa 301 anys de la derrota de les tropes carlines i de l'entrada de Felip V al País Valencià quan perderem la Batalla d'Almansa.
Avui fa 301 anys que Castella va ocupar part del nostre país, oprimint-lo i silenciant-lo per les força de les armes.

Tres segles i un any de lluites i encara estem iguals.
Però malgrat això, malgrat els tants intents que ha fet la "una grande y libre" per eliminar la nostra cultura i la nostra resistència continuem lluitant per la independència del nostre país, pels Països Catalans.

No entenc com algú pot quedar-se indiferent davant del fet de que per la força de les armes, la violència i el feixisme al seu carnet d'identitat hi posi ben gran que és espanyol. No entenc aquest conformisme davant d'una injustícia tan clara com aquesta, no entenc la renúncia d'aquells que per culpa de tantes derrotes ha perdut l'esperança, doncs n'hi ha d'haver, i molta, si en tres segles encara no ens han pogut aturar, no ho podran fer mai, perquè guanyarem; és escrit a les parets!

La victòria és nostra, catalans!

I dues cançons molt adequades pel dia d'avui, d'Obrint Pas:

Tres segles

Viure

O ARA O MAI, INDEPENDÈNCIA O MORT!

Farem saó!

2008-04-12T03:52:00.000-07:00

Que grans, La Gossa Sorda.
Quin gran disc, Saó.

I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc, Farem Saó.

Ni oblit, ni perdó!

2008-04-11T05:36:00.000-07:00

Avui fa quinze anys que el jove independentista i compromès Guillem Agulló va ser assessinat a Montanejos (País Valencià) a ganivetades d'un grup de neonazis.

Un dels agresors, Pedro Cuevas, va cumplir només quatre anys de la seva condemna de catorze i actualment es presenta a les llistes d'un "partit democràtic" d'ultradretes, Alianza Nacional.

Patètic però cert, el feixisme existeix i es demostra en actes com aquests; des de l'assessinat d'en Guillem a la legalització d'Alianza Nacional... si el govern il·legalitza els partits de l'esquerra abertzale per què no il·legalitzen també els partits d'ideologia clarament feixista que utilitzen símbols anticonstitucionals com Alianza Nacional, Democracia Nacional o la matreixa Falange? Curiós... mentres uns maten, nosaltres pretenen dur-nos a la presó per cremar fotografies...

Tot això no ens ha de fer sentir impotents i vençuts com deia a l'actualització anterior, ens ha de donar forces per seguir endavant i pensar que el millor homenatge per les víctimes del feixisme és la fi d'aquest, cal que ens alcem i cridem davant qualsevol injustícia, la lluita continua!

Com a recordatori de la quinzena de la mort de Guillem Maulets organitza diversos actes al País Valencià que podeu veure a la seva web: http://www.maulets.org/guillem.php

I per acabar, el video de la mítica cançó d'Obrint Pas que ha acabat esdevenint un himne antifeixista i un recordatori a totes les víctimes del feixisme que comença amb unes paraules plenes de lluita i esperança de la germana de Guillem. Cap agresió sense resposta!

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Impotència.

2008-04-08T15:38:00.000-07:00

Tots estem sotmesos a aquestes cadenes invisibles que ens oprimeixen dia a dia, tots estem sotmesos a aquest sistema del capital. Malgrat odiar-lo.

Em sento imbècil, cada dia que vaig a l'institut i no aprenc res.
Em sento impotent quan miro al futur i el veig buit i monòton.
Em sento submissa, quan a l'hora de dinar em prenc una coca-cola.
Em sento idiota, quan em sento influenciada per la societat.

I sento odi, quan no em deixen cridar que vull que tot això canvïi.

Què fer, quan un se sent tant impotent i inútil?
Sé que la lluita és llarga, que si ens unim podem canviar aquest món.
Però no sóc de pedra, i hi ha dies que perdo l'esperança.
I no sé ben bé perquè, avui és un dia d'aquests.

Tinc un problema: la meva ideologia.

2008-04-02T15:58:00.001-07:00

Tinc molt clar que lluito contra el capitalisme, per una revolució social que canvïi aquest món basat en la desigualtat, el diner, l'avaricia i el benefici individual en el que no queda lloc per la imaginació, la tranquil·litat i per suposat, la felicitat. El problema rau en que malgrat que utòpicament he creat una societat perfecte, no sé com posicionar-me.

Anterioriament creia en la socialdemocràcia fins que vaig obrir els ulls adonant-me que el problema no s'arregla amb pedaços, que la ferida per moltes benes que hi posis seguirà existint i no es curarà. Cal eliminar-la, cal destruir el capital. Des d'aquell dia vaig creure ser comunista i per tant, lluir la falç i el martell malgrat tenir clar que havia sigut la bandera de la URSS, és a dir, a part de la bandera del gran Lenin, d'Stalin. A part d'això, jo no utilitzava el terme comunista en el sentit tradicional de la paraula, (ideologia que pretén que la classe obrera s'imposi a la burgesia mitjançant un cop d'estat i llavors establir una dictadora transitòria per finalment arribar a la societat ideal sense classes), sinó que sempre he pensat que l'únic sistema just i democràtic de veritat (no com aquesta "democràcia" que cada dia podem veure en acció a l'Estat espanyol) és l'assambleari, és a dir, decidir-ho tot parlant en petit comitè i discutint totes les decisions. El problema seria que per tal que aquest petit comitè representi a tothom es farien assamblees locals (on hi podria assistir tothom que ho desitjés) i d'aquí hi hauria un portaveu que aniria a l'assamblea comarcal i així successivament fins a arribar a l'assamblea nacional, on es decideix tot (la quantitat de cada producte que tindrà tothom, els sous que cobrarà la gent, l'educació, l'especificació de cada feina...), a més aquests portaveus serien càrrecs rotatius, trimestrals o anuals, per tant que el poder superior no sigui corrupte.

En fi, no sé com es diu aquest sistema tan simple i a la vegada complex en què somnio (i no se per què no se'n parla més, si ningú me l'ha discutit mai), però no és comunisme, si més no el comunisme de l'URSS ni el de Cuba en el qual el poder queda en mans de quatre grans homes que tallen el bacallà a la seva manera, diria que és anarcocomunisme o comunisme llibertari... ha de ser quelcom diferent a l'anarquia perquè crec en les col·lectivitats, no crec en la llibertat individual com a objectiu principal, sinó en un canvi de mentalitat que faci a la gent més solidària i la faci adonar que si col·leborem tots hi sortim guanyant.

Deixo aquest text a l'aire, no és ni molt menys un text reivindicatiu, ni un manifest que tracta de convèncer a ningú, sinó que són els pensaments que necessitava posar en ordre com em passa sempre que veig pel·lícules polítiques com Terra i Llibertat (primera pel·lícula del cicle de cinema del Seim, a l'Hotel) que malgrat que ja sabia que Stalin era un fill de puta, em fa pensar amb coses com ara que la gent relaciona la falç i el martell amb aquest fastigós personatge, doncs és ilògic utilitzar un símbol que encara que tu interpretis d'una manera (per mi la falç i el martell és un símbol revolucionari, la lluita obrera, que malgrat que ja no existeixi la consciència de classe ni jo sigui pas obrera representa a l'oprimit i al pobre, que sempre seguirà present en una societat capitalista com la dels nostres temps) en simbolitza una altre (la falç i el martell no simbolitzen ni molt menys l'stalinisme, però eren presents a la bandera de l'URSS i per tant en el seu règim, que com ja he dit al principi, podia estar molt bé amb Lenin, però com que sempre hi ha d'haver un líder, si aquest és subnormal, passa el que passa).

Això sí, si una cosa tinc clara és que per canviar aquesta puta societat cal unitat entre tots aquells que volem destruir-la. I per crear aquesta unitat el primer que hem de fer és deixar de ser tan crítica els uns amb els altres i criticar i actuar contra l'enemic; molt bé, llavors per què sócn autocrítica i faig tot aquest escrit? Potser perquè vull justificar certes paraules del passat, o... jo què sé, és tot molt complicitat... a la merda, unim-nos, unim-nos tots aquells que vulguem una nova societat on no existeixi el mot "ric" ni el mot "pobre", on els diners només siguin unes fulles de paper sense valor i el treball allò que hem de fer orgullosos i satisfets per sostenir la societat i no pas per aconseguir propietats individuals. D'acord, prou, evitaré la discusió "comunista", "anarquista", blabla, per intentar lluitar per crear quelcom unit. Ara podria entrar en el marc dels Països Catalans i parlar de la situació de la lluita social aquí, però em m'enrotllaria massa parlant dels conceptes anarquia i independentisme i la seva relació, només tinc clar que aquí als Països Catalans la lluita per l'alliberament nacional que a la vegada opta per acabar amb el capitalisme (m'agradaria dir que és l'EI, però podria obrir un llarg debat que no vé al cas) utilitza la falç i el martell (que anteriorment he arribat a la conclusió que eren fàcilment relacionables amb l'stalinisme) i a més, la majoria dels seus militants no creuen en el comunisme, sinó en un marxisme aplicat als nostres temps en què el terme obrer i el terme burgès s'han esborrat i aposten també per un comunisme llibertari (encara que he llegit que aquest prové més aviat de les idees de Bakunin...). En fi, prou.

Podria allargar-me i repetir-me, fins i tot contradir-me, hores i hores; però no tinc ni temps ni ganes de que els que espero que em respongueu feu respostes encara més llargues que les que espero que fareu (hi ha molt per dir i criticar, no?).

Això és tot, animo a tothom a escriure el que li passa pel cap (encara que no tingui res de política), si més no va bé per ordenar els pensaments.

Salut i revolució!

No sólo respirar es vivir.

2008-03-28T08:06:00.000-07:00

Videoclip d'una de les cançons del disc que La Fuga treurà al 6 de maig, Asuntos pendientes.

I al 23 de maig, concert a Razzmataz (Barcelona), s'hi ha d'anar.

La vida o els principis

2008-03-23T13:19:00.000-07:00

Los falsificadores; una pel·lícula històrica sobre els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial que no deixa indiferent, la història d'un grup "d'afortunats" que han de falsificar bitllets anglesos i suïssos perquè els nazis puguin guanyar la guerra, uns diners determinants.

No diré com acaba, sinó que es tracta de l'enfrontament entre la defensa i la fidelitat a uns principis que un creu justos o la supervivència d'un mateix.

La pel·lícula està basada en fets reals i és realment dura, es veu tota la crueltat ja coneguda dels camps de concentració però d'una manera molt detallista, molt tràgica, molt ben filmada, cosa que valoro molt i demostra la qualitat d’una pel·lícula.

En fi, realment val la pena que l'aneu a veure, jo de vosaltres no m'esperaria a baixar-la i aniria al cine, val la pena veure-la en pantalla gran i captar tot el dolor, tortura, valentia, covardia d'una guerra i les seves seqüeles.

PD. Agh, no puc treure el color marró de l'últim paràgraf, sempre em passen coses com aquestes amb el putu blog x)

El camí cap a nosaltres, Cesk Freixas

2008-03-19T14:09:00.001-07:00

Dona rebel·lat, sigues lliure!

2008-03-07T01:55:00.000-08:00

Fa molt que no escric perquè estic d'exàmens, però en un dia tant important com el 8 de març no podia deixar aquest Blog en blanc així que deixo una carta que vaig llegir l'any passat i que em va encantar, gaudiu-la!

Hola mare,

T'escric perquè prompte és dia 8 de març, el Dia de la Dona. Recorde quan aquell dia, quan era menudeta encara, em portaves a la plaça del poble i em deies que era el nostre dia. I em sentia orgullosa de tenir un dia dedicat a nosaltres, perquè em feia pensar que era el dia del reconeixement de tot el que les dones aportem a aquest món. Han anat passant els anys, i aquesta diada, continua sent molt important per a mi, perquè ha estat la pròpia vida la que me n'ha ensenyat el significat.

Aquest matí he anat a treballar i m'he trobat al descans amb en Joan, company de feina. Entre ell i jo ens repartim la feina de mantenir en ordre l'oficina, no saps quina feinada! En Joan m'ha dit que acabava de cobrar, tot just, la nòmina. 150 euros més que jo... A més a més, l'empresa ha fet una mena de promoció d'ascens i jo només me n'he assabentat del resultat. Després de treballar arribe a casa i Jordi només s'havia preparat el dinar per a ell. "No me'n recordava que venies hui a esta hora. Pensava planxar i torcar la pols abans que vingueres." Però jo sé que ell no ho haguera fet. No ho fa mai. Més tard he hagut d'anar a per Anna i a per Julià perquè Jordi m'ha dit que no pot llevar-se les seues dues hores d'esport. Caminant, ha passat pel meu costat una xicona joveneta, boniqueta, però plena de joies i roba moderníssima, tota maquillada. Com si anara a un sopar de gala, vaja. M'ha fet recordar les paraules de Jordi "quan et maquilles, t'estime un poc més". Tornant amb el cotxe, que fa dies que necessita passar pel taller, se m'ha parat davant d'un semàfor. L'home de darrere ha començat a insultar-me, i mentre feia anar el clàxon deia: "dona havies de ser!"

I ací encara no acaba el meu dia! Quan Jordi ha vingut i s'ha dutxat, mentre l'Anna encara feia l'últim problema de matemàtiques i jo encara esternudava per la pols (te'n recordes que de ben menudeta la pols ja em feia esternudar?), s'ha enfadat perquè no havia pensat què fer de sopar. I després, evidentment, mentre ell mirava la tele, m'ha tocat preparar-lo a mi tota soleta. Ara ja és de nit, no em trobe molt bé perquè estic ovulant i tinc un poc de febre. Jordi està a punt de pujar al dormitori, he d'anar acabant perquè ell no renunciarà "al tema", tot i que em trobe malament.

Mare, són moltes les injustícies que patisc a diari, i sé que no sóc l'única. El meu patiment és silenciós, sovint avalat per la mateixa societat que accepta moltes de les injustícies envers les dones. I no, les dones ni som millors ni som pitjors que els homes, simplement som persones, capaces de fer la mateixa feina en funció de les nostres capacitats, no en funció del nostre sexe. I també crec profundament, mare, que dones i homes del món actual poden canviar aquesta injusta situació d'humiliació permanent. Ens cal consciència, comprensió, respecte i solidaritat, per a poder celebrar aquest 8 de març com és degut: com a celebració d'un dia especial dedicat a totes les dones, entre elles les que han lluitat per la igualtat de gènere i el reconeixement del paper de la dona, moltes deixant-s'hi la vida. Hui totes i tots hem de denunciar totes les manifestacions sexistes del nostre dia a dia, organitzem-nos per coordinar millor els esforços i dignifiquem el nostre estatus dins la societat.

Amb tot això, et desitge, mare, un molt bon 8 de març, que el celebres forta i capaç, orgullosa de ser dona!
Amb molta estima,

Esperança (la teua ratolineta)

Extret de: http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=7&fil=8 157&pag=1#1434891

Combatem el sexisme!
Dona, cap home val tot el que ets!

Aún te soñamos, libertad.

2008-02-18T15:10:00.000-08:00

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Manos sangrientas de romper cadenas,
manos sangrientas de besarte a ciegas.

Rastreando paredes por agujerear,
rastreando las ratas de mi triste andar.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Borracho de rcuerdos de su antiguo amor,
borracho del abrazo de un violador.

Rompiendo los cristales de mi corazón,
rompiendo los barrotes de mi habitación.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Prisionero, prisionero;
tu amada hoy no va a llegar.
Prisionero, prisionero;
tu amada se esconde de la autoridad.

Su amada murió fusilada por un uniforme gris.
El carcelero aún espero su venir.
El amante no ha parado de buscar.
Sus hijos se conforman con mirar.

Tu nunca dejes de amarla,
yo te acompaño a besarla.
Que aún existen los amantes de verdad,
¡que aún te soñamos, libertad!

Text: El meu poema d'amor pels Jocs Florals en castellà.
Foto: Albae http://www.fotolog.com/puntviu

Independència...

2008-02-17T02:58:00.000-08:00

Avui és el gran dia. A la tarda es podrà considerar que Kosovë és un país independent. Una sessió extraordinària del parlament donarà pas a la proclamació de la sobirania i Kosovë deixarà de ser un territori depenent de Sèrbia. El primer ministre kosovès, Hashi Thaçi, va mantenir la data amagada fins ahir al matí, en què anuncià que la independència es declararia avui diumenge. Thaçí va dir que havia de ser un dia tranquil, de comprensió mútua i marcat pels esforços de l'estat per satisfer la voluntat dels ciutadans de Kosovë.

Extret de: http://www.vilaweb.cat

¿Per quan nosaltres? ¿Quan podrem ser un país normal?

Otro amor ensangrentado.

2008-02-16T03:50:00.000-08:00

En teoria havíem d'escriure una carta d'amor pels Jocs Florals, però no sé com m'ho he fet, que malauradament he acabat parlant d'un cas de violència de gènere.

Querido príncipe de nuestro castillo,

¿Quieres que te cuente el por que de las manchas rojas de este papel?

Sabes que no es una historia bonita, sabes que no es la historia de dos ríos que se juntan en el mar (como solías decir cuando te hacías el poeta), sabes... en fin, los dos la sabemos, pero parece que tu ya te has olvidado de ella, me parece que te la has dejado en el trabajo ¿puede ser? Venga, sube aquél ascensor que te lleva a tu empresa, a tus riquezas materiales y a tu “vida llena de riesgos”, como decías cuando hacías (y supongo que sigues haciendo) un negocio emprendedor y con futuro, un futuro feliz con tu dinero...¡púdrete con él!

Tengo que reconocer que al principio jugaste bien conmigo, siempre has tenido suerte en los juegos de azar. Te las empeñaste para hacerme creer la princesa de tu castillo...¿o quizás debo decir prisión? Yo sólo tenía dieciocho años, tu ya habías pasado los felices veinte agarrado al brazo de tu maleta y tu plata.

Fue en una fiesta de fin de año donde resuciste aquel sentimiento que tenía muerto hace tiempo, el amor. El sentirte querida, valorada, deseada, respetada; viva...me trataste como nunca lo habían hecho y si, conseguiste tu objetivo, me enamoré de ti, de aquel guapo con disfraz de poeta, de aquel empresario loco, del guardián de mi castillo, de las cadenas que me atarían por siempre a la vida (o a la muerte).
Mi vida dio un giro cuando empecé a salir contigo, cuando nos casamos y me prometiste amor eterno y todas esas cosas que se suelen prometer, cuando me vine a vivir en tu casa... allí empezó todo.

Yo, locamente enamorada, había perdido el rumbo y la ceguera no me dejaba ver las cadenas que habías puesto en mi vida, la cárcel donde me metiste con tus palabras bonitas y tus mentiras...

Tu llegabas cada día de tu trabajo y cuando los negocios iban mal gritabas y exigías la cena... a veces me forzabas a darte placer cuando no me apatecía, o puede que sí que me apateciera, y es que ya no sé que es lo que me quería o no, pues había aprendido a renunciar a mis opiniones e ideas para hacer lo que me pidieras... esto es lo que me hacía sentir más a gusto, obedecerte sin rechistar, ser tu esclava, lo hacía por amor y por amor sigo escribiendo.

Para cenar, tu tenías preparado el mejor de mis menús.
Yo cenaba empujones, gritos y desagrados; me gustaba.
Más tarde, de postres, golpes y dolor; no pensaba que pudieran hacerme daño, pues me los hacías tu.

Un día Paula me dijo que era una maltratada, que abriera los ojos y denunciara estas agresiones. Yo no quería creerlo, yo sabía que las maltratadas tienen miedo a su marido...a mi me gustaba, sólo porque lo hacías tu, sólo porque yo ya no vivía en mi, des del día que pisé por primera vez esta cárcel. Sólo porque te quería, si es que aquello era amor.

Y sólo porque te quiero escribo hoy esta carta de amor u odio y la mancho con tres tacas rojinegras en vez de rebelarme y gritar a la sociedad, pues no quiero sufrir más, no quiero hacerte sufrir más.

Y no abriré los ojos, no quiero contar a nadie más nuestra historia... aún te quiero a pesar de tus golpes y tus mentiras. ¿Y tu? ¿Tu me quieres? Eso es algo que nunca conocí, pero no me importa, nunca me detuve a pensar porque hacías todo esto, yo estaba enamorada.
Y el amor es ciego... e insensible a los golpes.

Te quería y se ha marchado,

La princesita de tu castillo.

-----------------------------------------------

- ¿Hora de la muerte?
- 21.34
- ¿Arma del suicidio?
- Cuchillo de cocina
- ¿Detalles?
- Nada más mi señor

Un policia escribía en su bloque de notas varias dadas inútils sobre el caso.

- Bueno...¿puedo irme ya?
- ¿Es usted el marido de la difunta?
- Ehm...bueno, no, era mi (dona de fer feines). Muy maja.
- Vaya, lo siento, ¿nos puede dar el número de su familia para contactar con ellos?
- No lo tengo...en perdón, es que tengo prisa para el trabajo...
- Perdone, puede irse tranquilo.

La policia dio el caso por cerrado con una facilidad fascinante, sin preocuparse por la familia de "(dona de fer feines)" ni los detallos del suicidio...¿o del asesinato?

Cuando él volvió a su casa, ya no había rastro de María.

Nada quedaba que le recordara a ella, pues todo lo que a ella pudiera recordarle lo había eliminado de su mundo.
Nada.
Ni una triste carta manchada de sangre.

Otra mujer muerta, otros ojos cerrados, otra carta sin leer.
Y mañana; más mujeres muertas, más ojos cerrados, más cartas sin leer.
¿Más amores ensangrentados?

A todas aquellas que asesinaron el amor a golpes de su príncipe azul.

¡Ay dolores! - Reincidentes

El preu de la vida

2008-02-08T05:11:00.000-08:00

Avui amb l'institut ens han dut a veure una xerrada de la Generalitat sobre els accidents de tràfic i d'altres i les seves conseqüències. Ens l'ha fet un noi que havia tingut un accident i anava en cadira de rodes i la veritat és que m'ha impactat molt (deixant de banda que la xerrada ens l'ha feta en castellà, això seria un tema a part).

Però del que m'agradaria parlar, no és del preu físic i psicològic que han de pagar de tots aquells que han quedat lesionats de coll en avall i no es poden moure sense l'ajuda d'una altre persona o de màquines, sinó del preu de viure d'aquesta manera, del cost en diners d'aquesta vida.

Qui cobra quantitats incalculables de plata per poder estar internat a l'Institut Guttman si per aquelles casualitats de la vida té un accident d'aquestes mesures?

Qui, a més de la putada de l'accident en sí, de la lesió i tota, la resta té diners per pagar-se una adaptació de tota la casa a la seva invalidesa i totes les medecines? I ara ens sortirà els defensors de la socialdemocràcia dient que això ja està previst, que està tot pensat per aquesta pobre gent que no té prous diners perquè els hi roba el capital i ens diran que la Seguretat Social els hi pagarà l'estància i totes les despeses (òbviament, si aquesta persona en qüestió a cotitzat els anys determinats)... en realitat només els hi donaran 800 euros al mes que no donen ni per comprar-te els medicaments.

Ens diuen que vivim en un Estat del Benestar i que tothom pot viure en unes condicions mínimes, però no pensen en aquelles minories (que de fet, no són minories ja que l'accident ens pot passar a tots) que a més de la seva pèrdua vital també tindran una gran pèrdua econòmica. Potser fins que al president Zapatero no es quedi paraplègic no posaran cap ajuda a aquesta gent, a aquesta gent que som nosaltres, perquè et pot passar a tu, em pot passar a mi ara anant cap a Terrassa o li pot passar al meu pare, a me mare i al meu germà, o al teu.

Coses de l'economia mixta en què vivim, que ens la venen com la més gran de les justícies "democràtiques" i a l'hora de la veritat només ho és per la minoria de sempre, per aquells que tenen (o tenim) diners.

Diners, quina paraula, vulguem o no ho són tot i a la vegada res i per aquesta mateixa importància irònica és important treure'ls-hi el valor i repetir-los en parts iguals de manera que només siguin una manera d'organitzar la societat i la vida i no pas una manera de classificar la gent en "persones de primera" i "persones de segona" (o de tercera, o de quarta).

És important acabar amb aquesta organització imposada i crear un món nou amb unes consciències completament diferents, és important acabar amb el capitalisme.

És important acabar amb aquestes consciències indiferents i conformistes.

Trenquem els esquemes fixats, revolució!

I avui, deixo el videoclip d'una de les millors cançons del disc nou d'Obrint Pas, El Gran Circ dels Invisibles!

Avui hem pres la humil decisió de lluitar!

Les cadenes de la moderació

2008-02-05T02:09:00.000-08:00

Ara que s'acosten les eleccions ho veig cada dia més clar, estem sotmesos a una trampa anomenada moderació. Hem d'anar a votar un partit al dia 9 de març perquè governi l'Estat espanyol ja que estem en una democràcia on tothom té dret a vot i votar està molt bé i és un dret per a tots els espanyols i totes aquestes coses que acostumen a dir totes les marionetes polítiques un mes abans de les eleccions. Ens ho han de recordar cada dia perquè no oblidem que estem en una democràcia (cosa que jo, vés a saber per què, oblido amb una facilitat aplastant).

Fins aquí molt bé, ara bé, representa que hem de votar el partit que representi les nostres idees...i si aquest no existeix? I si les meves idees sobrepassen els límits acordats per la moderació i la normalitat del "país"? A l'Estat espanyol només hi ha dos partits: PSOE o PP.

Però què és un partit? Jo crec que realment només és una disfressa, una disfressa per amagar el mateix color gris i neutral que duen tots els partits a sota. Que el PSOE és "vermell" i d'esquerres i el PP "blau" i de dretes? Cal mirar molt més enllà del que ens intenten vendre'ns els mitjans de comunicació, més enllà d'aquesta "guerra de partits" que només és una falòrnia perquè en votem un o l'altre i no ens adonem que els dos volen el mateix, que els dos volen que tot segueixi tal i com està, que la moderació, la ignorància, la resignació dels vençuts i la indiferència regni entre els habitants d'aquest curiós estat.

I els altres partits? "Más de lo mismo", com dirien els castellanoparlants. Ja poden dir-se ecologistes, independentistes, nacionalistes, antinacionalistes... que l'únic que volen tots és que aquesta "democràcia" segueixi fins la fi dels temps i que no ens plantagem si a part d'aquesta "llibertat de vot" hi ha quelcom més que puguem fer per canviar les coses. (Llibertat de vot entre cometes perquè guanyi qui guanyi, l'únic que pot caviar és que notem un xic més d'anticatalanisme si guanya el PP que ja no ens vindrà d'aquí o que fins i tot farà adonar a algunes consciències amagades que l'"España una grande y libre" ens odia).

La solució? Jo no us vull aconsellar que voteu uns o altres, ni que voteu en blanc ni abstenció ni res d'això, més que res perquè si fós major jo no sé què faria. L'únic que vull és que us adoneu que vivim encadenats per la moderació i pel discurs de que res pot canviar i que ja estem bé tal com estem.

Trenquem les cadenes, canviem la societat!
La revolució és l'única sortida!

I recordeu: Indiferència = Complicitat.

I per acabar amb l'entrada, un vídeo que no té massa a veure amb l'actualització però que m'ha fet gràcia trobar perquè...jo hi era en aquest concert :P (no sé sent massa bé, però ja s'entén que és La Gossa Sorda, que és Ball de Rojos i que per tant s'ha d'adorar).

Siempre en estado de espera..

2008-01-11T06:09:00.001-08:00

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.

Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.

Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.

Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.

Me entristecen quienes me venden clinex
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.

Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Ideario - F.M. Ortega

Standby - Extremoduro

¡Hasta la victoria siempre!

2008-01-11T05:37:00.000-08:00

Segur que tots heu sentit algun cop aquestes paraules i us han animat a seguir avançant pel llarg camí de la lluita revolucionària, però ja sabeu que l’home que les va pronunciar va ser assessinat pel mateix capitalisme contra el qual lluitem? Sí, estem parlant del mític i idolatrat Che.

Ernesto Guevara "el Che", fou un revolucionari d’idees comunistes que va dedicar tota la seva vida a lluitar contra l’imperialisme dels Estats Units.
La seva lluita no es va limitar a un sol país, sinó que va combatre a Guatemala, Mèxic, Cuba i Bolívia sempre amb la valentia i el carisme que el caracteritzaven. Un home que s’ho va jugar tot pels seus ideals i que ens ha de servir d’ exemple a tots aquells que ens considerem revolucionaris i internacionalistes.

A vosaltres no us inspira coratge i ganes de seguir lluitant, la seva mirada? A mi sí, per això aquest homenatge que és també en part un homanatge a totes aquelles víctimes del capital que han mort per defensar el dret de viure en llibertat que tenim totes i tots i aquest sistema ens impedeix exercir.

No sé quina cara faria si veiés la situació actual de Cuba, però segur que no seria pitjor que la que faria al veure que l’imperialisme segueix controlant-nos a tots i ens té presoners a les seves cadenes; i riuria irònicament per sota el nas en veure el seu rostre a cada cantonada de la rambla de Barcelona, en veure com n'arriba a ser de cínic el capitalisme que mostra i s'enriqueix amb el rostre i el nom d'un dels seus principals combatents...

Sí, el monstre continua avançant dia a dia destrossant tots aquells que s'hi oposen; fins quan? Fins que ens unim i ens alcem contra la repressió!

Seguirem fidels a la teva lluita, Che.
I és que si la repressió no s'atura, nosaltres tampoc!

Versió de Boikot de la cançó "Comandante Che Guevara" de Carlos Puebla
Hasta siempre, comadante!

"Prefiero morir de pie, a vivir arrodillado..."

Una petita i humil crítica al món del futbol

2007-08-28T17:00:00.000-07:00

Quants cops heu vist aquest rostre, avui, per milers de blogs, fotologs i llocs on s'hi pugui escriure? Jo, sincerament, fins ahir no l'havia vist mai...i ara, el món en va ple...

Doncs sí, potser ara a un Blog convencional tocaria parlar del gran Puerta, del pobre futbolista que ha tingut una mort tan desgraciada i amb una edat tan curta.

Doncs no, aquí no, jo no.
Avui, també es deu haver mort un home que es deia Joan Garcia; un home treballador i amb una família humil però unida i que potser mareixia molt més que en Puerta aquest, que potser havia fet molt més en la seva humil vida que un simple jugador de futbol, si més no per la societat segur, doncs Joan Garcia treballava d'educador i va educar a molts nens i nenes amb els seus originals i divertits mètodes...cosa que no es pot dir d'un futbolista, bé, també podríem anomenar-lo mercadaria ja que a hores d'ara, els futbolistes, són una mercaderia com una altre d'un negoci tan fastigosament capitalista com un altre.

No penso plorar la mort d'un home que guanyava milers per córrer com un imbècil darrere una pilota i ara, potser seré una mica cínica, però me n'alegro perquè és una boca menys a alimentar...però no una boca qualsevol, sinó una boca que necessita el triple o el quatriple d'aliment que el petit Kamboo, aquell nen d'Etiopia que li falten unes hores per morir de fam...igual que els seus dos germans i la seva cosina que ha mort aquest migdia. Mira, potser ara aquests milions aniran a parar a la família d'en Kamboo, qui sap... Ja sé que això no és veritat, però em refereixo a que, amb tots aquests diners, Kamboo podria tenir una vida com la meva o com la teva.

I potser per a tu, amant del futbol, era un ídol com per a mi ho és un cantant anomenat Xavi Sarrià, però m'agradaria que em diguessis punt per punt, què ha fet aquest home per mareixer escrits com els que ha rebut...tenir la sort d'estar davant de la pilota en el moment determinat per marcar un gol determinant dins d'un festival capitalista com un altre (també anomenat partit)? Au, va, a la merda!

Digueu-me radical, digueu-me que l'actualització anterior també estava dedicada a un mort (a un mort, però, que si que va fer coses per millorar la societat i mareix, per tant, el triple d'homenatges que en Puertas o algun anònim que està morint ara mateix), digueu-me el que vulgueu, però aquesta és la meva opinió i sento haver-la desbocat i haver-me enfadat amb gent que no s'ho mareixia.

Un minut de silenci pels rostres anònims que avui han deixat de viure, i bé, va, hi inclourem també el rostre del conegut Puertas...però només si ho fem pensant en els altres morts, i com que això és materialment impossible...millor que em deixi de tonteries i de minuts de silenci.

O tots, o ningú. A no sé que la persona s'ho mareixi, com Xirinacs.

El millor homenatge, la victòria!

I un dia d'aquests tocarà parlar d'Esquerra...un altre tema que també em toca molt els cullons.

Lluís Maria Xirinacs

2007-08-11T15:29:00.000-07:00

Avui, amb 75 anys, a un bosc del Ripollès, ha mort un dels grans independentistes que teníem. Lluís Maria Xirinacs va ser ex-sacerdot i polític, un polític pacifista i independentista, que ens ha deixat grans textos i una gran absència, un buit difícil d'omplir perquè d'independentistes de debò no se'n troben cada dia. Jo, personalment, he de confessar amb un xic de vergonya que no en coneixia pas gaire cosa. Coneixia que era un gran independentista i havia llegit quelcom seu, però avui, després de la seva mort, m'he adonat per enèsima vegada que moltíssima gent admirable la coneixem després de la seva mort. Per què? Ho trobo francament trist...que es reconeguin els mèrits d'una persona més per la seva mort que per aquests mateixos. Em sento culpable i ignorant, però a le vegada desinformada. Aquí deixo dues grans frases que he llegit al Fotolog del Marc, el qual ha dedicat a Xirinacs, i també la seva biografia, que val la pena que llegiu per tal de conèixer tot el que va fer aquest gran home.

Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna

Per aquestes últimes paraules, Xirinacs va ser condemnat a 2 anys de presó. Fantàstic, una altre demostració que desconeixia d'aquesta "gran democràcia" que tenim.

Deixo també, l'últim text que ha escrit, el qual ha demanat als seus amics que el distribueixin i jo l'he extret del Racó Català.
Sense paraules.

En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Sembla ser que va decidir acabar amb la seva vida abans que aquesta acabés amb ell. Ha mort com ha volgut, ha tingut una mort maca. I si voleu llegir més sobre ell, a l'Exèrcit del Fènix l'Eduard ha penjat un gran manifest que va escriure l'onze de Setembre de l'any 2002, val francament la pena.

Intentaré guardar el seu record i extendre'l com pugui, s'ho mareix.
Que descansi en pau.

Treballar per viure, viure per treballar.

2007-08-04T05:52:00.000-07:00

Estudio de tot i malament, no em servirà de res ni en un futur ni en un present.

Així doncs, per què m’hi esforço?

Tots estem sotmesos a aquest buncle, un buncle social que no es pot aturar, que existeix des de temps remots i ens ha demostrat que no ens et fa feliç, sinó moderadament feliç.

Estudio per tenir una feina digne, una feina per tenir un sou, un sou per viure, viure per treballar? Sí, perquè el dia següent torno a la feina i rebo el sou que necessito per continuar treballant. Per què? Per tenir més diners que el veí?
Per trobar la felicitat en un hotel que ha especulat tota la costa?
No.
Simplement perquè és així com funciona la vida.
De debó?
Potser no.
Potser imposant-me un somriure pintaré aquesta realitat gris.
Potser amb cançons, penes, alegries, lluites, amor, fracàs, orgull, nostàlgia la pintaré de tots els colors que conec.
Potser per sota continuarà sent grisa, però per a mi ja tindrà sentit.

Perquè realment ens imposem fantasies per no pensar en aquesta realitat gris, en el sentit fred i tètric de la vida, viure per morir, cada dia que vius estàs més a prop de la mort.

I mentrestant, creem utopies com la felicitat que ens mantindran distrets de la realitat, i sincerament, jo prefereixo caminar endavant sense un final que obtenir, que saber la realitat, que quedar-me sense somnis i il·lusions.

Com es fa per acabar amb això? Com es fa per no entrar al seu joc?
Dóna l'esquena ha aquest món que ens maltracte, dóna-li l'esquena i vine amb nosaltres, vine i somnia un nou món, una nova ciutat per tu i per mi, per nosaltres, per tothom...la ciutat dels somnis.

Un nou món és possible

2007-08-02T05:10:00.000-07:00

Dedicat a tu, conformista; dedicat a tu, còmplice del capital:

El capitalisme, la democràcia burgesa; els culpables de que jo pugui escriure aquestes línies en un portàtil i els companys d'Etiopia no sapiguen ni que és escriure.

A la societat en què vivim, quan jo escombro casa meva, embruto la seva; quan els burgesos ens enriquim i obtenim aquesta suposada "llibertat" de què parlen els neoliberalistes, més de 100 nens moren a l'altre punta del món.

Perquè la seva llibertat s'acaba quan comença la nostra.

Molt bé, fins ara tots d'acord, no? Tots som super-progres i anti-capitalistes...però, i la solució?

Alguns em parlaran de l'anarquisme... i per molt que hi discuteixi no arribarem a cap conclusió plegats. Perquè en el fon s, molt en el fons, jo penso que és si fan no fa el mateix, que en el fons del fons m'és igual com acabem amb el capitalisme però hi hem d'acabar. I com que veig més realistes les teories comunistes o potser més teòriques, més... no ho sé, el cas és que com que m'hi identifico més (aquesta és la paraula) i com que l'anarquia no creu en pàtries i en general, la gran massa anarquista mig ignorant, critica l'independentisme (cosa il·lògica ja que en teoria es pot ser perfectament independentista i anarquista) siempre li he tingut una rencança irracional.

Altres diran que el capitalisme, inicialment, no estava tan malament i que l'hem de canviar, fer que sigui més just...maleïts reformistes, el capitalisme s'ha de destruir, ara, ara o mai! Per moltes benes que posem a la ferida no la curarem si no l'eliminem per sempre més!

I alguns em diran: "Ai, és que una dictadura...això és feixisme..."
I no és feixisme que en aquesta "democràcia" en què vivim censurin una portada d'una puta revista humorística? I a més, no és una dictadura com la coneixem o com l'herència històrica que ens ha deixat el maleït Stalin, sinó una dictadura del poble, una dictadura en la que mitjançant assemblees el poble decideix lliurement i de manera directa allò que necessita tot cooperant amb la resta d'individus de la societat. Cooperar, quina paraula tan maca (i tan utòpica, veient el panorama actual).

Ara mateix vivim en una dictadura, una dictadura burgesa, disfressada amb una màscara de democràcia, llibertat, pau i amor...obriu els ulls!

També hi ha qui em titllarà d'hipòcrita, perquè jo sóc burgesa, i estic d'acord amb una revolució obrera...però oi que també hi ha homes a favor de la igualtat de gèneres? Oi que també hi ha blancs a favor de la igualtat racial? Oi que també hi ha gent de països opresors a favor de la llibertat de les nacions sense estat? Doncs el mateix amb la lluita entre classes, per la seva desaparició, per una separació completament injusta basada en els diners d'un i els de l'altre, basada en la sort que un ha tingut al néixer. Marx i Bakunin també eren burgesos.

Nosaltres que tenim suficients mitjans, formació i diners; nosaltres, els dels països desenvolupats, som els que hem de lluitar pels que no poden, pels qui de tanta injustícia han quedat cecs i muts per a cridar.

La burgesia, una part ben petita de la societat, governem.
Els obrers, la major part de la societat han de governar per viure realment en una democràcia.

Alçarem una revolució mundial per acabar amb el capitalisme, l'únic culpable del que està passant!

INDEPENDÈNCIA I REVOLUCIÓ!

¿Donde coño te escondes felicidad?

2007-06-21T16:03:00.000-07:00

La una i deu de la nit. Jo sola. Sense son. Davant de l'ordinador escrivint parides creient-me així més interessant o simplement per passar l'estona. Res millor que escoltar aquesta cançó per acabar-se de deprimir.

Però què és realment la felicitat?
Jo penso que és un camí, una meta que cal cercar.
Durant aquesta cerca et succeeixen moltes coses, bones i dolentes, que has de superar i aprendre d'aquestes per així anar creixent i avançant a la vegada...perquè la cerca de la felicitat és eterna pel simple motiu que és una utopia i com a tal no té metes, serveix per avançar.
La felicitat és el camí per trobar allò utòpic en què creiem.
La felicitat és el camí per cumplir els nostres somnis.

LOS LUNES DE OCTUBRE, LA FUGA

Hoy perdí en mil recuerdos
que no dejan dormir.
¡Cuánto veneno!

Para sonreír son malos tiempos
Otoño ya está aquí
¡Cuántos tormentos!

¿Dónde coño te escondes, felicidad?
Los lunes de octubre donde estarás
¿Dónde coño te escondes, felicidad?
Me condenas a muerte de soledad.

Para caminar valen los sueños.
Y no me quedan más.
Llévame a hombros.

Es tarde ya para tus besos.
Fui perro para ti,
No quiero huesos.

Torne'm-hi!

2007-06-20T16:37:00.000-07:00

Ara que ja m'agrada una mica més el disseny del meu Blog començaré realment a actualitzar-lo o si més no a reviure'l una micarrona...

Que per què he fet una nova entrada de presentació? Simplement perquè he borrat l'anterior sense voler, les coses tal com són xD!

Doncs això, que aquest és el meu Blog i encara que aquesta primera entrada no ho sembli ha de ser més seriós i com a tal més filosòfic, paranoïc, polític, sentimentaloide...en fi, més rabiós. Però m'esforçaré per tal que no sigui cursi, va...:)

Això és tot, em dono la benvinguda al gran món dels Blogs :D! I sí...la de la imatge sóc jo, ja he dit que començava amb una entrada cutre :)