13-S: l'eufòria d'una victòria

Sempre s'ha dit que el dia que Francesc Macià proclamà la República catalana l'ambient d'eufòria va tenyir els rostres de la gent que, unida, sentia la màgia d'un somni fet realitat. Ahir a Arenys de Munt crec que vaig sentir alguna cosa semblant al que varen sentir aquestes persones. Potser exegero, ho reconec, però em costa explicar l'alegria que em va contagiar durant aquest tretze de setembre que passarà a la història de l'independentisme català. Van ser paraules, mirades, rialles, cançons, banderes, himnes i lemes les que em van fer notar que la nostra lluita no és una simple utopia, la que em va fer sortir del desencís en què erròniament havia caigut últimament. Sabeu què? Fins i tot vaig sentir pena quan insultàvem als falangistes... tan irracionals, tan minoritaris, tan ignorats, tan obsolets i tan ridículs. Segur que a algú més li va passar, fou un sentiment tan bonic com estrany.

Espero que la màgia d'Arenys viatji fins a moltes altres poblacions de Catalunya i, cal no oblidar-ho, de la resta dels Països Catalans. Espero que algun dia aquesta eufòria i aquesta màgia no es concentrin en un poblet la mar de maco en el qual s'ha de pujar en un mini-bus farcit a més no poder de gent impacient per respirar l'independentisme en el seu estat més pur, sinó que s'escampi per tota la nostra terra que, i ara sí que ho afirmo amb total seguretat, algun dia veuré lliure.

I no cal que esmenti els resultats ni el paper (o el despaper en el cas del PSOE... o era la Falange? Ara no ho recordo ben bé) dels partits polítics, les declaracions i les xifres parlen soles!

Cap cançó descriu millor aquest sentiment com la que és, per mi, l'himne independentista per exel·lència; aquest cop dedicat a Arenys de Munt, on de la terra sortia quelcom sobrenatural.

A punt d'explotar

Algú podria dir-me que aquest estiu no he fet res, que sóc una mandrosa, però no, no, l'estiu de l'any dosmilnou m'ha donat energia. L'energia que vaig perdre a finals del curs, l'energia que m'havia absorbit la mediocritat de la vida. Tinc el pressentiment que d'aquí molt poc podré obrir la porteta que la guarda i deixar-la escapar, repartir-la per molts llocs, aprofitar-la per a construir alguna cosa. Sóc com una planta que estava acumulant l'energia del sol per a després poder viure. Prepareu-vos perquè estic a punt de tornar, de sortir de l'hivernacle i llençar-me al carrer més forta que mai!

La gallina ha dit que SÍ

Tenim el dret de decidir mentre decidim que SÍ.

Avui tot mirant el Polònia m'he posat a reflexionar sobre aquesta frase de la versió de "La gallineta" d'en Lluís Llach amb una lletra sobre el finançament cantada per en Carod, en Saura i en Montilla vestits ridículament de gallines. La cançó comença al minut 4.00, llegiu-vos bé la lletra, és tan encertada!



Quanta raó, la frase! I és que retrata perfectament la política d'aquest patètic govern que tenim. Des de sempre el tripartit m'ha semblat un acudit, fixeu-vos: un partit espanyol, un partit ecologista i progre el dirigent del qual és l'encarregat de colpejar-nos amb els seus gossos d'esquadra i, ara bé la bona, un partit independentista que defensa plenament el dret de decidir del nostre país... i tant que el defensa, sempre i quan aquest dret de decidir l'utilitzem per dir que sí a tot el que ens diu el senyoret Zapatero. Tot sigui per fer-lo content i per seguir amb l'acudit. Que és una estratègia? Au, va! Ja fa massa temps que dura, no creieu? Ja és hora que utilitzem el nostre dret per queixar-nos, per dir que no, per rebelar-nos, per reclamar el que realment volem i no pas el que ells volen, per molestar-los i no per complaure'ls. En definitiva, per ser lliures.

Però res, desisteixo, fa massa temps que estic desencantada amb qualsevol dels partits convencionals d'aquesta democràcia. Des de que vaig néixer, la política de l'estat espanyol ha sigut com una sèrie d'humor barata i l'únic de bo que m'ha donat ha sigut un programa tan divertit com el Polònia, res més. No és hora, d'una vegada, d'acabar amb tanta mediocritat? No és hora, d'una vegada, d'obrir els ulls a la gent i fer-los veure que si ells no lluiten, ningú ho farà per ells? No és hora, d'una vegada, d'adonar-nos de les alternatives polítiques que s'allunyen del convencionalisme patèticament ridiculitzat al Polònia? No cal dir noms, sabeu que penso en les CUP.

Efectivament. Deixem-nos de titelles i acudits d'una vegada i alcem la nostra veu per aconseguir l'alliberament social i nacional. Malgrat tot, la lluita continua! A fer saó per ofegar aquesta sequera!

Puigmal

Diumenge vaig pujar al Puigmal i resulta que al cim hi havia cobertura, però sorpresa, era Orange! Efectivament, el cim del Puigmal, segons les companyies telèfoniques, és França. Sí, sí, França. I jo mirava el meu voltant; la meva Vall, el Pedraforca, la Pica d'Estats ennuvolada... i dins meu sentia créixer el meu amor per Catalunya, el meu amor per la meva terra, els Països Catalans.

És ben clar, doncs, que la nostra terra acaba i comença on sentim aquest sentiment; i ni una companyia de mòbils, ni un Tractat obsolet, ni un tros de paper anomenat Constitució, ni encara menys quatre polítics sonats, no ho podran pas canviar.

Us aconsello a tots aquells que estigueu desanimats, perduts o desencantats amb la lluita per la llibertat del nostre poble que pugeu qualsevol cim del Pirineu i contempleu la bellesa del nostre país. Una bellesa tan pura que no entén de finançaments ni d'estatuts, una bellesa tan pura que no necessita demanar permís per ser catalana.

Si heu pujat als cims pels volts de maig,
i heu vist la bellesa que s'ofereix,
si heu sentit remoure els vostres endins,
amb el vent que us retorna el vostre esperit,

Jo també he somniat aquesta nit,
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu,
sacsejats pel vent de llibertat que els fan més dignes,
i he pensat que...

Seguiré lluitant enmig la fredor,
com una flor que neix amb el desgel,
embriac d'amor llenço el puny al vent,
jo vull per demà la meva terra lliure!

Panem et circenses

Primer de tot, dir que finalment Iniciativa Internacionalista pot presentar-se legalment a les eleccions europees i que, per tant, tindran el meu vot. Però més que fer propaganda electoral que ningú es llegirà, avui vull parlar d'un tema més problemàtic: el Barça.

Ara mateix el Barça està jugant la Champions a Roma i diuen que ja han fet un gol i jo, aquí, em sento com l'única persona a qui no li afecta tot aquest show. Des de tot arreu porten setmanes matxacant-nos amb el maleït COPA-LLIGA-CHAMPIONS que se't clava al cervell. Pujant amb el bus tothom estava excitadíssim i un cop he arribat al pavelló la cosa ja era desbordant, com si s'estigués acabant el món i allà fós l'únic lloc on puguéssim estar segurs. Què vull dir amb tot això? Que no sóc culé? Que estic en contra el futbol? No, el que jo critico no es pas un esport tan digne com és el fubtol, sinó l'exegeració mediàtica que se'n fa des de tot arreu per tal que TOTHOM estigui pendent del futbol i NINGÚ pensi en res més. Sé que és una exegeració, però el futbol és el panem et circenses de l'actualitat. A l'antiga Roma imperial la classe dirigent mantenia tranquil·la la plebs amb pà i circ, és a dir, amb l'espectacle i l'aliment. La plebs anava al circ perquè se'ls donava pà i així els entretenien i aconseguien que no pensessin en la seva misèria i no tinguessin el pensament de revoltar-se. Aquí d'aliment no ens en falta, però les classes dirigents han après al llarg de la història que aquesta antiga estratègia és completament efectiva i actualment utilitzen el quart poder fàctic (els mitjans de comunicació) per fer del futbol el nou circ. Marx deia que la religió era l'opi del poble, segurament si hagués nascut un segle més tard hauria dit que és el futbol. És impresionant la de diners que s'arriben a moure a causa d'aquest esport, la de negoci que hi ha al darrere i la d'energia que inverteix la gent en l'afició. Si tan sols un terç d'aquesta energia l'utilitzessin per deixar de banda la indiferència col·lectiva i lluitar per un món diferent...

Però no m'enganyo, aquesta opinió no és fruit d'una reflexió objectiva, sinó que és fruit de l'ambient familiar en què m'he criat, ja que mai han sigut massa aficionats al futbol i mai s'han acostumat a veure els partits a casa. És obvi que un fill de pares culés també ho sigui, i encara més, si des de ben petit li han posat una samarreta del Barça, li han ensenyat el nom dels jugadors, i han fet una gran celebració quan ha guanyat la Lliga. Segurament em perdo un món ple de màgia, emocions i nervis indescriptibles, però des de la meva posició indiferent i objectiva tinc el privilegi d'opinar sobre aquest fenomen que sembla que revolucioni Catalunya per un dia.

No m'allargo més, sé que demanar que la gent, influenciats pel mediatisme desbordant dels mitjans de comunicació, moderi els seus sentiments culés és impossible així que us deixo amb l'himne que més vegades ha sonat aquesta setmana per Tv3



Guanyarà? Perdrà? Ara mateix els nervis de la majoria de catalans són a flor de pell... i és que en el fons és tan graciós! Sento crits i petards, deu ser que va guanyant, vaig a treure la jardinera del balcó no fós cas que acabés al terra.. un altra tema interessant el dels grupúscles que transformen les celebracions esportives en actes violents, llàstima que la Selectivitat se'm tiri a sobre, a estudiar!

Aquesta és la seva democràcia!

Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles del País Basc no podrà participar a les eleccions europees. El Tribunal Suprem ha decidit anul·lar-ne la candidatura després que el govern espanyol la impugnés per considerar-la una successora fraudulenta de la il·legalitzada Batasuna. L'alt tribunal ha anul·lat la llista encapçalada per Alfonso Sastre, després de les impugnacions presentades per l'advocacia de l'Estat i la fiscalia. El Suprem considera provat que Iniciativa Internacionalista era la plataforma amb la qual Batasuna i ETA volien concórrer als comicis del 7 de juny. Els magistrats del Suprem es tornaran a reunir per acabar de firmar la resolució i comunicar la seva decisió a les parts.

Sobren les paraules per expressar el meu rebuig a la "democràcia" espanyola.
Qualsevol cosa que sorti del redil, serà automàticament il·legalitzada.
No és que siguem una minoria o que ells tinguin la raó, és que ells tenen les armes i el poder per transformar la seva mentida en raó i eliminar-nos subtilment de la seva democràcia.

Fantàstic, il·legalitzar un partit net com era II pel sol fet de ser declaradament anticapitalistes i independentistes demostra un cop més que l'herència de Franco encara és present a tots els partits que se sotmeten a les normes d'aquest maleït estat, d'aquest maleït sistema.

Això no és una democràcia, a mi no em representa, i no perquè tingui unes idees extravegants, sinó perquè il·legalitzen el mitjà democràtic i polític que tenia per expressar-les a les meves primeres eleccions.

Però malgrat tot, la lluita continua! Visca la democràcia!

Utopies d'una nit plujosa

Sempre he sigut una idealista massa optimista pels temps que corren. Però no puc evitar pensar que canviarem el món. Després de llegir el PODEM, després de les seguides manifestacions d'aquests dies, després de sentir parlar aquell home andalús al final de la manifestació del 26 de març, després de cridar sense quedar-me sense veu el "no som una minoria"...



Encara que no sortim als mitjans de comunicació convencionals, dijous vam guanyar un pols als Mossos, és a dir, al govern, a la "democràcia", al capitalisme i a la indiferència. Dijous els carrers van ser nostres, i ho continuen sent. Aprofite'm-ho, crec que ha arrivat el moment. Jo no puc esperar més. L'any que bé començo una nova etapa, els estudis universitaris, als quals si res canvia em guarniran amb una suculent salsa a la Bolonyesa. L'any que bé tindrem el doble d'aturats al carrer. L'any que bé, si sapigués prou d'economia com per opinar-ne, podria dir que les borses cauran o que passarà quelcom devastador en el sistema financer.

El temps passa. I jo no puc permetre que els meus fills visquin el capitalisme més ferotge. És doncs, ara, jovent, que hem de cridar més que mai allò de "via fora, sometent" i començar des d'avui a construir una alternativa real on l'home sigui home, i no màquina, o bitllet.

Cada dia és 8 de març

Una altre any arribem al 8 de març i veiem cartells i escrits sobre el dia de la dona. És llavors quan ens recordem que la dona està discriminada i que cal reclamar la igualtat de gènere. Però si el dia 8 de març és el dia de la dona, vol dir que els altres dies són “els dies dels homes”? Si no fem un canvi de consciència la resposta és que sí. La societat en què vivim ens ha educat a partir de patrons patriarcals que dia a dia ens imposen al carrer, quan anem a comprar o a la televisió i al cinema. Tòpics que hem de trencar perquè la resta de dies de l’any no siguin “el dia de l’home”. Tòpics com ara que la dona té més traça cosint, rentant la roba i cuinant que l’home i que, per això, ja està bé que faci de mestressa de casa i no treballi. Tòpics com ara que les nenes prefereixen jugar amb nines de color rosa i, en canvi, per un nen és millor comprar-li un “Action man”. Tòpics dels que segur que tots podríem fer-ne una llista ben llarga.

Tòpics que potser semblen insignificants però que són les bases de conflictes com la violència de gènere. I no només ens referim a aquella violència de gènere tradicional, sinó a, per exemple, les talles dels pantalons i els cànons de bellesa que ens imposen. De ben petits jugant a “Barbies” ja ens van ensenyar que les noies, per ser maques, han de ser primes i altes. Això també és violència de gènere! Quantes noies coneixeu que hagin passat per l’anorèxia per culpa de creure’s uns cànons estúpids que l’únic objectiu que tenen és fer de la dona un objecte?

Perquè cal no oblidar-ho: les dones són tractades com a objectes sexuals. Objectes que, per tant, no poden parlar obertament de la seva sexualitat sense tabús i que, sotmeses encara a un pensament ultracatòlic, se’ls mira malament quan decideixen sobre el seu propi cos, quan, per exemple, necessitem avortar. I a més a més encara han de pagar uns preus astronòmics i mil traves per a fer-ho!

Deixant de banda la “discriminació psicològica”, la dona continua estant en una clara situació de desigualtat social respecte l’home malgrat que ara puguin votar o puguin fer teòricament la feina que elles vulguin. És una realitat fàcilment comprovable que, en algunes feines, les dones cobren menys que els homes pel sol fet de ser dones, fent exactament la mateixa feina i amb la mateixa eficàcia.

Com acabar, doncs, amb aquests exemples de desigualtat que hem exposat i aconseguir una societat igualitària i, per tant, lliure? Cal fer una discriminació positiva de la dona. Cal trencar els tòpics imposats per aquesta societat patriarcal. No només el Dia de la dona, sinó cada dia, a l’institut, a la família, al carrer, quan surts de festa. Només cal parar-se un moment i observar que arreu on miris la dona encara està discriminada. Potser subtilment, potser sense adonar-nos-en, però l’herència del passat encara deixa petjada a la societat on vivim i nosaltres som els únics que la podem esborrar.

Per això des del SEIM incitem a la reflexió sobre el tema. A pensar si realment estem en una societat igualitària com ens intenten vendre des del govern i a adonar-nos que el canvi és a les nostres mans, a la nostra actitud, al nostra dia a dia.

Trenquem amb el patriarcat,

construïm una societat igualitària!



CADA DIA ÉS 8 DE MARÇ!

Futur en venda

Avui hem anat a unes xerrades orientatives sobre les carreres universitàries a la UPC de Terrassa i no em puc estar d'escriure quatre línies sobre el sistema educatiu.

De les quatre xerrades que he anat (sociologia, comunicació audiovisual, fotografia i periodisme) dues d'elles estaven completament orientades a fer propaganda de la universitat d'0n venia la persona que ens la feia, i, pel que m'han dit, la majoria de les altres xerrades eren per l'estil o pitjor.

D'altra banda, m'ha quedat ben clar que estudio per entrar a formar part d'una empresa que em controlarà tot el que he de fer i dirigirà de la manera que vulgui tot el que he après a la universitat (si és que deixen que les mercaderies aprenguem alguna cosa de veritat). És el fantàstic Pla de Bolonya.

Aquests dos punts han sigut presents a totes les xerrades menys a la de periodisme, que ens l'ha fet una periodista de veritat que no venia pas de cap universitat i ha estat realment bona. En canvi, tan a comunicació audiovisual com a fotografia s'han dedicat a descriure'ns les fantàstiques instal·lacions dels seus centres, les grans tecnologies que tenen i els grans avantatges de matricular-se (a un preu astronòmic en el cas de fotografia, que era una universitat privada) a la universitat (o bé empresa?) que ens estaven venent. La carrera? En el cas de comunicació audiovisual si que ens l'han explicat molt bé, però de fotografia no he sentit ni una paraula relacionada amb la carrera en qüestió. Ara sí, m'ha quedat claríssim que ells ja apliquen el Pla de Bolonya des de l'any 2005 i per això estan avançadíssims en noves tecnologies (ei, que es pot cursar la carrera des de casa en videoconferència, que guais que són!), que pots anar a viatjar al país que et doni la gana (però no cal, perquè de fet aquí ja tenen el millor del millor) i que amb les pràctiques remunerades a empreses que t'ofereix la universitat pots acabar pagant-te la matrícula sencera (6.000 eurets per any de no res).

Empreses, diners, empreses, èxit laboral, diners i més diners.
En això s'han convertit les universitats.

Aprendre? Ensenyar?
Això està passat de moda, ara el que es porta són paraules molt més europees i avançades com Empresa o Diners. Estudiant, grava't-ho a la ment i gradua't a la nostra empresa.

O era universitat? Tan és...

CHANGE?

Bienvenidos a esta tierra,
aquí vendemos ilusión.


Oi tant, l'Obama n'és tot un expert en vendre il·lusions. Amb els seus carismàtics discursos plens de llibertat ha fet créixer l'esperança dels americans (i de retruc la de tot el món), ens ha fet creure que canviarà el món. Però que il·lusos quie som! El món no canviarà fins que canvïi aquest sistema "democràtic" i aquesta mentalitat, especialment als Estats Units, el melic del món. No nego que sigui una millora i que pugui ser un bon polític, però estem mitificant a l'Obama pel sol fet que és negre. No és racisme, això, també? En un món de contradiccions i mentides com el nostre ja no es pot confiar en el "canvi" si aquest bé dictat des d'una poltrona moderada que no pretén de cap manera trencar les cadenes d'un sistema injust i opresiu com el capitalista.

No us deixeu enganyar, no us penseu que això és l'inici d'un món més just i humà, és només un negoci rodó al mercat de les il·lusions.

No és nadal al meu cor.

El Nadal consisteix en pintar-se somriures de glaç per simular una felicitat que tan sols uns pocs tenen. Aquella felicitat de la tendresa i els petits detalls plens d'amor que jo no tinc.

Tot i així, he de reconèixer que el Nadal m'entendreix i em fa ser amable amb la meva família, em fa adonar que tinc la immensa sort de tenir un pare i una mare s'estimen i m'estimen i una família que, encara que només sigui per no preocupar-nos, és feliç.

Per Nadal tothom fa desitjos, jo l'únic que desitjo és el desglaç del meu somriure. Deixar de fer somriures falsos per fer-ne de càlids i reals, estimar algú amb tanta força que m'oblidi de tot el demés, veure-hi en tons càlids en comptes de grisos banals... substituir el mot banal per Nadal, entendre'l com una felicitat càlida i tendre que vull que dur-hi tot l'any.

No cal que parli del capitalisme, avui.
Crec que queda prou clar que s'apodera de tot allò apoderable per créixer i créixer, perquè encara que hi hagi crisi consumim i consumim... cap problema, que el Pare Nöel no està de crisis! Somriu i no et preocupis per aquells que no tindran mai Nadal, tu tranquil, somriu i sobretot, compra, compra, compra...

.. i no, per molts regals que em féu, no és Nadal al meu cor.

Bolonya? Ni de conya!

néixer, estudiar*, treballar, treballar, treballar, casar-se, tenir fills, treballar, pagar una escola privada perquè els teus fills estudïin amb el bo i millor i segueixin el teu exemple, treballar, treballar, treballar, morir..

i viure, per quan?





*sempre i quan allò que s'aprengui tingui aplicacions pràctiques per posteriorment crear una empresa ben competitiva que encaixi amb el sistema capitalista vigent i, que sobretot, no ens ajudi a pensar i a plantejar-nos que un altre món és possible.



DIGUEM NO AL PROCÉS DE BOLONYA!
UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

Tatxan! Actualitzo el blog!

Sí, ja tocava.
La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?

La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.



En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.

Les dones, un negoci més?

Publico l'e-mail que vaig escriure ahir a la tarda i acabo d'enviar a la discoteca Standard:


"Avui a la sortida de l’escola ens han repartit propaganda de la vostra discoteca i m’ha ofès profundament el cartell publicitari per dissabte dia 10 de maig a la tarda. Un de rosa que anuncia que les noies podem passar gratis (vaja, com a la majoria de discoteques) amb un cartell de la Segona Guerra Mundial (el que hi ha una noia anomenada Rosie amb un mocador a topos alçant el braç i on hi posa “we can do it”, és a dir “ho podem fer”; referint-se a que les dones també podem lluitar i per tant som iguals que els homes) de fons.

A mi i segur que a moltes més dones ens ofèn profundament que s’hagi utilitzat un cartell feminista on es demostra que les dones no som simples objectes sinó que tenim ideals i podem lluitar per ells per anunciar un fet tan masclista com és que les noies puguem passar gratis a aquesta discoteca (i a quasi totes). Passar gratis és masclista, per què? Perquè ens tracteu com a objectes, com a simples reclams pels nois que pagaran entrada per "gaudir" de nosaltres, és a dir que ens tracteu com a putes. Simplement això, denunciar la utilització d'aquest cartell per a la publicitat d'un lloc d'oci tan convencional, masclista i capitalista com aquesta discoteca i moltes de semblants.

Sé que no aconseguiré res enviant aquesta queixa, però jo de vosaltres seria més coherent en la vostra publicitat i retiria aquest cartell. Ja seria demanar massa que es tractés per igual als nois que a les noies a la discoteca, doncs ja sé que moltes noies troben que és afavorir-les quan les deixeu entrar gratuïtament; no saben que és part del negoci... però algunes sí que ho sabem.

Gràcies per llegir-me, doncs com a feminista, com a dona i com a persona he trobat adient fer-vos aquesta observació, si més no per mostrar el meu (i el de moltes i molts) ressentiment envers aquest cartell, que ha aconseguit que mai trepitji aquest local en la meva vida, jo no tinc ganes de ser un objecte més del vostre negoci.

Atentament,

Núria."

És vergonyós haver d'escriure aquestes línies en un món teoricament "progressista" i "igualitari", de què m'importa que hi hagi més dones ministres que homes al govern de Zapatero si es segueix discriminant a la dona d'una manera tan bèstia? Normal que les noies d'avui en dia surtin com surtin, servicials i amb complexe d'objecte servidor del seu home, si quan van de festa les deixen passar gratis amb un somriure a la cara creient-se que és bo per a elles, que no ho fan pas per fer diners amb els nois que les seguiran i pagaran l'entrada...

TRENQUEM EL PATRIARCAT, SIGUEM LLIURES!




















Cartell original, Rosie the Riveter (J. Howard Miller’s)

Què volen aquesta gent?

Cremar una bandera, despenjar-la, estripar-la... un dilecte? Es veu que sí. Tenim un govern que s'omple la boca de llibertat d'expressió i ens empresona per "ultratjar" la bandera.

Una bandera que a nosaltres, els catalans, no ens representa. Una bandera que significa opresió, falsa democràcia i feixisme: la seva, la bandera espanyola.














En Franki de Terrassa va ser empresonat ara farà una setmana més o menys, dos i anys i set mesos per "ultratjar" la bandera de l'ajuntament de Terrassa... això és democràcia? La seva democràcia!

Si tu també defenses la llibertat d'expressió, si tu també odies aquella bandera, si tu també creus en un nou món manifesta't aquest dissabte deu de maig per l'alliberament del Franki, per la injustícia comesa, en contra de la falsa democràcia, en contra d'Espanya; a favor d'un nou món.

Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.



Puta - Extremoduro


No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.


Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.

Al 25 d'abril, construint les il·lusions!

Avui ja en són 301.

Avui fa 301 anys de la derrota de les tropes carlines i de l'entrada de Felip V al País Valencià quan perderem la Batalla d'Almansa.
Avui fa 301 anys que Castella va ocupar part del nostre país, oprimint-lo i silenciant-lo per les força de les armes.

Tres segles i un any de lluites i encara estem iguals.
Però malgrat això, malgrat els tants intents que ha fet la "una grande y libre" per eliminar la nostra cultura i la nostra resistència continuem lluitant per la independència del nostre país, pels Països Catalans.

No entenc com algú pot quedar-se indiferent davant del fet de que per la força de les armes, la violència i el feixisme al seu carnet d'identitat hi posi ben gran que és espanyol. No entenc aquest conformisme davant d'una injustícia tan clara com aquesta, no entenc la renúncia d'aquells que per culpa de tantes derrotes ha perdut l'esperança, doncs n'hi ha d'haver, i molta, si en tres segles encara no ens han pogut aturar, no ho podran fer mai, perquè guanyarem; és escrit a les parets!

La victòria és nostra, catalans!
















I dues cançons molt adequades pel dia d'avui, d'Obrint Pas:

Tres segles



Viure


O ARA O MAI, INDEPENDÈNCIA O MORT!

Farem saó!

Que grans, La Gossa Sorda.
Quin gran disc, Saó.



I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc, Farem Saó.

Ni oblit, ni perdó!

Avui fa quinze anys que el jove independentista i compromès Guillem Agulló va ser assessinat a Montanejos (País Valencià) a ganivetades d'un grup de neonazis.

Un dels agresors, Pedro Cuevas, va cumplir només quatre anys de la seva condemna de catorze i actualment es presenta a les llistes d'un "partit democràtic" d'ultradretes, Alianza Nacional.

Patètic però cert, el feixisme existeix i es demostra en actes com aquests; des de l'assessinat d'en Guillem a la legalització d'Alianza Nacional... si el govern il·legalitza els partits de l'esquerra abertzale per què no il·legalitzen també els partits d'ideologia clarament feixista que utilitzen símbols anticonstitucionals com Alianza Nacional, Democracia Nacional o la matreixa Falange? Curiós... mentres uns maten, nosaltres pretenen dur-nos a la presó per cremar fotografies...

Tot això no ens ha de fer sentir impotents i vençuts com deia a l'actualització anterior, ens ha de donar forces per seguir endavant i pensar que el millor homenatge per les víctimes del feixisme és la fi d'aquest, cal que ens alcem i cridem davant qualsevol injustícia, la lluita continua!

Com a recordatori de la quinzena de la mort de Guillem Maulets organitza diversos actes al País Valencià que podeu veure a la seva web: http://www.maulets.org/guillem.php


I per acabar, el video de la mítica cançó d'Obrint Pas que ha acabat esdevenint un himne antifeixista i un recordatori a totes les víctimes del feixisme que comença amb unes paraules plenes de lluita i esperança de la germana de Guillem. Cap agresió sense resposta!




GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Impotència.

Tots estem sotmesos a aquestes cadenes invisibles que ens oprimeixen dia a dia, tots estem sotmesos a aquest sistema del capital. Malgrat odiar-lo.

Em sento imbècil, cada dia que vaig a l'institut i no aprenc res.
Em sento impotent quan miro al futur i el veig buit i monòton.
Em sento submissa, quan a l'hora de dinar em prenc una coca-cola.
Em sento idiota, quan em sento influenciada per la societat.

I sento odi, quan no em deixen cridar que vull que tot això canvïi.


Què fer, quan un se sent tant impotent i inútil?
Sé que la lluita és llarga, que si ens unim podem canviar aquest món.
Però no sóc de pedra, i hi ha dies que perdo l'esperança.
I no sé ben bé perquè, avui és un dia d'aquests.