Futur en venda

Avui hem anat a unes xerrades orientatives sobre les carreres universitàries a la UPC de Terrassa i no em puc estar d'escriure quatre línies sobre el sistema educatiu.

De les quatre xerrades que he anat (sociologia, comunicació audiovisual, fotografia i periodisme) dues d'elles estaven completament orientades a fer propaganda de la universitat d'0n venia la persona que ens la feia, i, pel que m'han dit, la majoria de les altres xerrades eren per l'estil o pitjor.

D'altra banda, m'ha quedat ben clar que estudio per entrar a formar part d'una empresa que em controlarà tot el que he de fer i dirigirà de la manera que vulgui tot el que he après a la universitat (si és que deixen que les mercaderies aprenguem alguna cosa de veritat). És el fantàstic Pla de Bolonya.

Aquests dos punts han sigut presents a totes les xerrades menys a la de periodisme, que ens l'ha fet una periodista de veritat que no venia pas de cap universitat i ha estat realment bona. En canvi, tan a comunicació audiovisual com a fotografia s'han dedicat a descriure'ns les fantàstiques instal·lacions dels seus centres, les grans tecnologies que tenen i els grans avantatges de matricular-se (a un preu astronòmic en el cas de fotografia, que era una universitat privada) a la universitat (o bé empresa?) que ens estaven venent. La carrera? En el cas de comunicació audiovisual si que ens l'han explicat molt bé, però de fotografia no he sentit ni una paraula relacionada amb la carrera en qüestió. Ara sí, m'ha quedat claríssim que ells ja apliquen el Pla de Bolonya des de l'any 2005 i per això estan avançadíssims en noves tecnologies (ei, que es pot cursar la carrera des de casa en videoconferència, que guais que són!), que pots anar a viatjar al país que et doni la gana (però no cal, perquè de fet aquí ja tenen el millor del millor) i que amb les pràctiques remunerades a empreses que t'ofereix la universitat pots acabar pagant-te la matrícula sencera (6.000 eurets per any de no res).

Empreses, diners, empreses, èxit laboral, diners i més diners.
En això s'han convertit les universitats.

Aprendre? Ensenyar?
Això està passat de moda, ara el que es porta són paraules molt més europees i avançades com Empresa o Diners. Estudiant, grava't-ho a la ment i gradua't a la nostra empresa.

O era universitat? Tan és...

CHANGE?

Bienvenidos a esta tierra,
aquí vendemos ilusión.


Oi tant, l'Obama n'és tot un expert en vendre il·lusions. Amb els seus carismàtics discursos plens de llibertat ha fet créixer l'esperança dels americans (i de retruc la de tot el món), ens ha fet creure que canviarà el món. Però que il·lusos quie som! El món no canviarà fins que canvïi aquest sistema "democràtic" i aquesta mentalitat, especialment als Estats Units, el melic del món. No nego que sigui una millora i que pugui ser un bon polític, però estem mitificant a l'Obama pel sol fet que és negre. No és racisme, això, també? En un món de contradiccions i mentides com el nostre ja no es pot confiar en el "canvi" si aquest bé dictat des d'una poltrona moderada que no pretén de cap manera trencar les cadenes d'un sistema injust i opresiu com el capitalista.

No us deixeu enganyar, no us penseu que això és l'inici d'un món més just i humà, és només un negoci rodó al mercat de les il·lusions.

No és nadal al meu cor.

El Nadal consisteix en pintar-se somriures de glaç per simular una felicitat que tan sols uns pocs tenen. Aquella felicitat de la tendresa i els petits detalls plens d'amor que jo no tinc.

Tot i així, he de reconèixer que el Nadal m'entendreix i em fa ser amable amb la meva família, em fa adonar que tinc la immensa sort de tenir un pare i una mare s'estimen i m'estimen i una família que, encara que només sigui per no preocupar-nos, és feliç.

Per Nadal tothom fa desitjos, jo l'únic que desitjo és el desglaç del meu somriure. Deixar de fer somriures falsos per fer-ne de càlids i reals, estimar algú amb tanta força que m'oblidi de tot el demés, veure-hi en tons càlids en comptes de grisos banals... substituir el mot banal per Nadal, entendre'l com una felicitat càlida i tendre que vull que dur-hi tot l'any.

No cal que parli del capitalisme, avui.
Crec que queda prou clar que s'apodera de tot allò apoderable per créixer i créixer, perquè encara que hi hagi crisi consumim i consumim... cap problema, que el Pare Nöel no està de crisis! Somriu i no et preocupis per aquells que no tindran mai Nadal, tu tranquil, somriu i sobretot, compra, compra, compra...

.. i no, per molts regals que em féu, no és Nadal al meu cor.

Bolonya? Ni de conya!

néixer, estudiar*, treballar, treballar, treballar, casar-se, tenir fills, treballar, pagar una escola privada perquè els teus fills estudïin amb el bo i millor i segueixin el teu exemple, treballar, treballar, treballar, morir..

i viure, per quan?





*sempre i quan allò que s'aprengui tingui aplicacions pràctiques per posteriorment crear una empresa ben competitiva que encaixi amb el sistema capitalista vigent i, que sobretot, no ens ajudi a pensar i a plantejar-nos que un altre món és possible.



DIGUEM NO AL PROCÉS DE BOLONYA!
UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

Tatxan! Actualitzo el blog!

Sí, ja tocava.
La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?

La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.



En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.

Les dones, un negoci més?

Publico l'e-mail que vaig escriure ahir a la tarda i acabo d'enviar a la discoteca Standard:


"Avui a la sortida de l’escola ens han repartit propaganda de la vostra discoteca i m’ha ofès profundament el cartell publicitari per dissabte dia 10 de maig a la tarda. Un de rosa que anuncia que les noies podem passar gratis (vaja, com a la majoria de discoteques) amb un cartell de la Segona Guerra Mundial (el que hi ha una noia anomenada Rosie amb un mocador a topos alçant el braç i on hi posa “we can do it”, és a dir “ho podem fer”; referint-se a que les dones també podem lluitar i per tant som iguals que els homes) de fons.

A mi i segur que a moltes més dones ens ofèn profundament que s’hagi utilitzat un cartell feminista on es demostra que les dones no som simples objectes sinó que tenim ideals i podem lluitar per ells per anunciar un fet tan masclista com és que les noies puguem passar gratis a aquesta discoteca (i a quasi totes). Passar gratis és masclista, per què? Perquè ens tracteu com a objectes, com a simples reclams pels nois que pagaran entrada per "gaudir" de nosaltres, és a dir que ens tracteu com a putes. Simplement això, denunciar la utilització d'aquest cartell per a la publicitat d'un lloc d'oci tan convencional, masclista i capitalista com aquesta discoteca i moltes de semblants.

Sé que no aconseguiré res enviant aquesta queixa, però jo de vosaltres seria més coherent en la vostra publicitat i retiria aquest cartell. Ja seria demanar massa que es tractés per igual als nois que a les noies a la discoteca, doncs ja sé que moltes noies troben que és afavorir-les quan les deixeu entrar gratuïtament; no saben que és part del negoci... però algunes sí que ho sabem.

Gràcies per llegir-me, doncs com a feminista, com a dona i com a persona he trobat adient fer-vos aquesta observació, si més no per mostrar el meu (i el de moltes i molts) ressentiment envers aquest cartell, que ha aconseguit que mai trepitji aquest local en la meva vida, jo no tinc ganes de ser un objecte més del vostre negoci.

Atentament,

Núria."

És vergonyós haver d'escriure aquestes línies en un món teoricament "progressista" i "igualitari", de què m'importa que hi hagi més dones ministres que homes al govern de Zapatero si es segueix discriminant a la dona d'una manera tan bèstia? Normal que les noies d'avui en dia surtin com surtin, servicials i amb complexe d'objecte servidor del seu home, si quan van de festa les deixen passar gratis amb un somriure a la cara creient-se que és bo per a elles, que no ho fan pas per fer diners amb els nois que les seguiran i pagaran l'entrada...

TRENQUEM EL PATRIARCAT, SIGUEM LLIURES!




















Cartell original, Rosie the Riveter (J. Howard Miller’s)

Què volen aquesta gent?

Cremar una bandera, despenjar-la, estripar-la... un dilecte? Es veu que sí. Tenim un govern que s'omple la boca de llibertat d'expressió i ens empresona per "ultratjar" la bandera.

Una bandera que a nosaltres, els catalans, no ens representa. Una bandera que significa opresió, falsa democràcia i feixisme: la seva, la bandera espanyola.














En Franki de Terrassa va ser empresonat ara farà una setmana més o menys, dos i anys i set mesos per "ultratjar" la bandera de l'ajuntament de Terrassa... això és democràcia? La seva democràcia!

Si tu també defenses la llibertat d'expressió, si tu també odies aquella bandera, si tu també creus en un nou món manifesta't aquest dissabte deu de maig per l'alliberament del Franki, per la injustícia comesa, en contra de la falsa democràcia, en contra d'Espanya; a favor d'un nou món.