Utopies d'una nit plujosa

Sempre he sigut una idealista massa optimista pels temps que corren. Però no puc evitar pensar que canviarem el món. Després de llegir el PODEM, després de les seguides manifestacions d'aquests dies, després de sentir parlar aquell home andalús al final de la manifestació del 26 de març, després de cridar sense quedar-me sense veu el "no som una minoria"...



Encara que no sortim als mitjans de comunicació convencionals, dijous vam guanyar un pols als Mossos, és a dir, al govern, a la "democràcia", al capitalisme i a la indiferència. Dijous els carrers van ser nostres, i ho continuen sent. Aprofite'm-ho, crec que ha arrivat el moment. Jo no puc esperar més. L'any que bé començo una nova etapa, els estudis universitaris, als quals si res canvia em guarniran amb una suculent salsa a la Bolonyesa. L'any que bé tindrem el doble d'aturats al carrer. L'any que bé, si sapigués prou d'economia com per opinar-ne, podria dir que les borses cauran o que passarà quelcom devastador en el sistema financer.

El temps passa. I jo no puc permetre que els meus fills visquin el capitalisme més ferotge. És doncs, ara, jovent, que hem de cridar més que mai allò de "via fora, sometent" i començar des d'avui a construir una alternativa real on l'home sigui home, i no màquina, o bitllet.

Cada dia és 8 de març

Una altre any arribem al 8 de març i veiem cartells i escrits sobre el dia de la dona. És llavors quan ens recordem que la dona està discriminada i que cal reclamar la igualtat de gènere. Però si el dia 8 de març és el dia de la dona, vol dir que els altres dies són “els dies dels homes”? Si no fem un canvi de consciència la resposta és que sí. La societat en què vivim ens ha educat a partir de patrons patriarcals que dia a dia ens imposen al carrer, quan anem a comprar o a la televisió i al cinema. Tòpics que hem de trencar perquè la resta de dies de l’any no siguin “el dia de l’home”. Tòpics com ara que la dona té més traça cosint, rentant la roba i cuinant que l’home i que, per això, ja està bé que faci de mestressa de casa i no treballi. Tòpics com ara que les nenes prefereixen jugar amb nines de color rosa i, en canvi, per un nen és millor comprar-li un “Action man”. Tòpics dels que segur que tots podríem fer-ne una llista ben llarga.

Tòpics que potser semblen insignificants però que són les bases de conflictes com la violència de gènere. I no només ens referim a aquella violència de gènere tradicional, sinó a, per exemple, les talles dels pantalons i els cànons de bellesa que ens imposen. De ben petits jugant a “Barbies” ja ens van ensenyar que les noies, per ser maques, han de ser primes i altes. Això també és violència de gènere! Quantes noies coneixeu que hagin passat per l’anorèxia per culpa de creure’s uns cànons estúpids que l’únic objectiu que tenen és fer de la dona un objecte?

Perquè cal no oblidar-ho: les dones són tractades com a objectes sexuals. Objectes que, per tant, no poden parlar obertament de la seva sexualitat sense tabús i que, sotmeses encara a un pensament ultracatòlic, se’ls mira malament quan decideixen sobre el seu propi cos, quan, per exemple, necessitem avortar. I a més a més encara han de pagar uns preus astronòmics i mil traves per a fer-ho!

Deixant de banda la “discriminació psicològica”, la dona continua estant en una clara situació de desigualtat social respecte l’home malgrat que ara puguin votar o puguin fer teòricament la feina que elles vulguin. És una realitat fàcilment comprovable que, en algunes feines, les dones cobren menys que els homes pel sol fet de ser dones, fent exactament la mateixa feina i amb la mateixa eficàcia.

Com acabar, doncs, amb aquests exemples de desigualtat que hem exposat i aconseguir una societat igualitària i, per tant, lliure? Cal fer una discriminació positiva de la dona. Cal trencar els tòpics imposats per aquesta societat patriarcal. No només el Dia de la dona, sinó cada dia, a l’institut, a la família, al carrer, quan surts de festa. Només cal parar-se un moment i observar que arreu on miris la dona encara està discriminada. Potser subtilment, potser sense adonar-nos-en, però l’herència del passat encara deixa petjada a la societat on vivim i nosaltres som els únics que la podem esborrar.

Per això des del SEIM incitem a la reflexió sobre el tema. A pensar si realment estem en una societat igualitària com ens intenten vendre des del govern i a adonar-nos que el canvi és a les nostres mans, a la nostra actitud, al nostra dia a dia.

Trenquem amb el patriarcat,

construïm una societat igualitària!



CADA DIA ÉS 8 DE MARÇ!

Futur en venda

Avui hem anat a unes xerrades orientatives sobre les carreres universitàries a la UPC de Terrassa i no em puc estar d'escriure quatre línies sobre el sistema educatiu.

De les quatre xerrades que he anat (sociologia, comunicació audiovisual, fotografia i periodisme) dues d'elles estaven completament orientades a fer propaganda de la universitat d'0n venia la persona que ens la feia, i, pel que m'han dit, la majoria de les altres xerrades eren per l'estil o pitjor.

D'altra banda, m'ha quedat ben clar que estudio per entrar a formar part d'una empresa que em controlarà tot el que he de fer i dirigirà de la manera que vulgui tot el que he après a la universitat (si és que deixen que les mercaderies aprenguem alguna cosa de veritat). És el fantàstic Pla de Bolonya.

Aquests dos punts han sigut presents a totes les xerrades menys a la de periodisme, que ens l'ha fet una periodista de veritat que no venia pas de cap universitat i ha estat realment bona. En canvi, tan a comunicació audiovisual com a fotografia s'han dedicat a descriure'ns les fantàstiques instal·lacions dels seus centres, les grans tecnologies que tenen i els grans avantatges de matricular-se (a un preu astronòmic en el cas de fotografia, que era una universitat privada) a la universitat (o bé empresa?) que ens estaven venent. La carrera? En el cas de comunicació audiovisual si que ens l'han explicat molt bé, però de fotografia no he sentit ni una paraula relacionada amb la carrera en qüestió. Ara sí, m'ha quedat claríssim que ells ja apliquen el Pla de Bolonya des de l'any 2005 i per això estan avançadíssims en noves tecnologies (ei, que es pot cursar la carrera des de casa en videoconferència, que guais que són!), que pots anar a viatjar al país que et doni la gana (però no cal, perquè de fet aquí ja tenen el millor del millor) i que amb les pràctiques remunerades a empreses que t'ofereix la universitat pots acabar pagant-te la matrícula sencera (6.000 eurets per any de no res).

Empreses, diners, empreses, èxit laboral, diners i més diners.
En això s'han convertit les universitats.

Aprendre? Ensenyar?
Això està passat de moda, ara el que es porta són paraules molt més europees i avançades com Empresa o Diners. Estudiant, grava't-ho a la ment i gradua't a la nostra empresa.

O era universitat? Tan és...

CHANGE?

Bienvenidos a esta tierra,
aquí vendemos ilusión.


Oi tant, l'Obama n'és tot un expert en vendre il·lusions. Amb els seus carismàtics discursos plens de llibertat ha fet créixer l'esperança dels americans (i de retruc la de tot el món), ens ha fet creure que canviarà el món. Però que il·lusos quie som! El món no canviarà fins que canvïi aquest sistema "democràtic" i aquesta mentalitat, especialment als Estats Units, el melic del món. No nego que sigui una millora i que pugui ser un bon polític, però estem mitificant a l'Obama pel sol fet que és negre. No és racisme, això, també? En un món de contradiccions i mentides com el nostre ja no es pot confiar en el "canvi" si aquest bé dictat des d'una poltrona moderada que no pretén de cap manera trencar les cadenes d'un sistema injust i opresiu com el capitalista.

No us deixeu enganyar, no us penseu que això és l'inici d'un món més just i humà, és només un negoci rodó al mercat de les il·lusions.

No és nadal al meu cor.

El Nadal consisteix en pintar-se somriures de glaç per simular una felicitat que tan sols uns pocs tenen. Aquella felicitat de la tendresa i els petits detalls plens d'amor que jo no tinc.

Tot i així, he de reconèixer que el Nadal m'entendreix i em fa ser amable amb la meva família, em fa adonar que tinc la immensa sort de tenir un pare i una mare s'estimen i m'estimen i una família que, encara que només sigui per no preocupar-nos, és feliç.

Per Nadal tothom fa desitjos, jo l'únic que desitjo és el desglaç del meu somriure. Deixar de fer somriures falsos per fer-ne de càlids i reals, estimar algú amb tanta força que m'oblidi de tot el demés, veure-hi en tons càlids en comptes de grisos banals... substituir el mot banal per Nadal, entendre'l com una felicitat càlida i tendre que vull que dur-hi tot l'any.

No cal que parli del capitalisme, avui.
Crec que queda prou clar que s'apodera de tot allò apoderable per créixer i créixer, perquè encara que hi hagi crisi consumim i consumim... cap problema, que el Pare Nöel no està de crisis! Somriu i no et preocupis per aquells que no tindran mai Nadal, tu tranquil, somriu i sobretot, compra, compra, compra...

.. i no, per molts regals que em féu, no és Nadal al meu cor.

Bolonya? Ni de conya!

néixer, estudiar*, treballar, treballar, treballar, casar-se, tenir fills, treballar, pagar una escola privada perquè els teus fills estudïin amb el bo i millor i segueixin el teu exemple, treballar, treballar, treballar, morir..

i viure, per quan?





*sempre i quan allò que s'aprengui tingui aplicacions pràctiques per posteriorment crear una empresa ben competitiva que encaixi amb el sistema capitalista vigent i, que sobretot, no ens ajudi a pensar i a plantejar-nos que un altre món és possible.



DIGUEM NO AL PROCÉS DE BOLONYA!
UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

Tatxan! Actualitzo el blog!

Sí, ja tocava.
La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?

La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.



En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.