Les dones, un negoci més?

Publico l'e-mail que vaig escriure ahir a la tarda i acabo d'enviar a la discoteca Standard:


"Avui a la sortida de l’escola ens han repartit propaganda de la vostra discoteca i m’ha ofès profundament el cartell publicitari per dissabte dia 10 de maig a la tarda. Un de rosa que anuncia que les noies podem passar gratis (vaja, com a la majoria de discoteques) amb un cartell de la Segona Guerra Mundial (el que hi ha una noia anomenada Rosie amb un mocador a topos alçant el braç i on hi posa “we can do it”, és a dir “ho podem fer”; referint-se a que les dones també podem lluitar i per tant som iguals que els homes) de fons.

A mi i segur que a moltes més dones ens ofèn profundament que s’hagi utilitzat un cartell feminista on es demostra que les dones no som simples objectes sinó que tenim ideals i podem lluitar per ells per anunciar un fet tan masclista com és que les noies puguem passar gratis a aquesta discoteca (i a quasi totes). Passar gratis és masclista, per què? Perquè ens tracteu com a objectes, com a simples reclams pels nois que pagaran entrada per "gaudir" de nosaltres, és a dir que ens tracteu com a putes. Simplement això, denunciar la utilització d'aquest cartell per a la publicitat d'un lloc d'oci tan convencional, masclista i capitalista com aquesta discoteca i moltes de semblants.

Sé que no aconseguiré res enviant aquesta queixa, però jo de vosaltres seria més coherent en la vostra publicitat i retiria aquest cartell. Ja seria demanar massa que es tractés per igual als nois que a les noies a la discoteca, doncs ja sé que moltes noies troben que és afavorir-les quan les deixeu entrar gratuïtament; no saben que és part del negoci... però algunes sí que ho sabem.

Gràcies per llegir-me, doncs com a feminista, com a dona i com a persona he trobat adient fer-vos aquesta observació, si més no per mostrar el meu (i el de moltes i molts) ressentiment envers aquest cartell, que ha aconseguit que mai trepitji aquest local en la meva vida, jo no tinc ganes de ser un objecte més del vostre negoci.

Atentament,

Núria."

És vergonyós haver d'escriure aquestes línies en un món teoricament "progressista" i "igualitari", de què m'importa que hi hagi més dones ministres que homes al govern de Zapatero si es segueix discriminant a la dona d'una manera tan bèstia? Normal que les noies d'avui en dia surtin com surtin, servicials i amb complexe d'objecte servidor del seu home, si quan van de festa les deixen passar gratis amb un somriure a la cara creient-se que és bo per a elles, que no ho fan pas per fer diners amb els nois que les seguiran i pagaran l'entrada...

TRENQUEM EL PATRIARCAT, SIGUEM LLIURES!




















Cartell original, Rosie the Riveter (J. Howard Miller’s)

Què volen aquesta gent?

Cremar una bandera, despenjar-la, estripar-la... un dilecte? Es veu que sí. Tenim un govern que s'omple la boca de llibertat d'expressió i ens empresona per "ultratjar" la bandera.

Una bandera que a nosaltres, els catalans, no ens representa. Una bandera que significa opresió, falsa democràcia i feixisme: la seva, la bandera espanyola.














En Franki de Terrassa va ser empresonat ara farà una setmana més o menys, dos i anys i set mesos per "ultratjar" la bandera de l'ajuntament de Terrassa... això és democràcia? La seva democràcia!

Si tu també defenses la llibertat d'expressió, si tu també odies aquella bandera, si tu també creus en un nou món manifesta't aquest dissabte deu de maig per l'alliberament del Franki, per la injustícia comesa, en contra de la falsa democràcia, en contra d'Espanya; a favor d'un nou món.

Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.



Puta - Extremoduro


No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.


Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.

Al 25 d'abril, construint les il·lusions!

Avui ja en són 301.

Avui fa 301 anys de la derrota de les tropes carlines i de l'entrada de Felip V al País Valencià quan perderem la Batalla d'Almansa.
Avui fa 301 anys que Castella va ocupar part del nostre país, oprimint-lo i silenciant-lo per les força de les armes.

Tres segles i un any de lluites i encara estem iguals.
Però malgrat això, malgrat els tants intents que ha fet la "una grande y libre" per eliminar la nostra cultura i la nostra resistència continuem lluitant per la independència del nostre país, pels Països Catalans.

No entenc com algú pot quedar-se indiferent davant del fet de que per la força de les armes, la violència i el feixisme al seu carnet d'identitat hi posi ben gran que és espanyol. No entenc aquest conformisme davant d'una injustícia tan clara com aquesta, no entenc la renúncia d'aquells que per culpa de tantes derrotes ha perdut l'esperança, doncs n'hi ha d'haver, i molta, si en tres segles encara no ens han pogut aturar, no ho podran fer mai, perquè guanyarem; és escrit a les parets!

La victòria és nostra, catalans!
















I dues cançons molt adequades pel dia d'avui, d'Obrint Pas:

Tres segles



Viure


O ARA O MAI, INDEPENDÈNCIA O MORT!

Farem saó!

Que grans, La Gossa Sorda.
Quin gran disc, Saó.



I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc, Farem Saó.

Ni oblit, ni perdó!

Avui fa quinze anys que el jove independentista i compromès Guillem Agulló va ser assessinat a Montanejos (País Valencià) a ganivetades d'un grup de neonazis.

Un dels agresors, Pedro Cuevas, va cumplir només quatre anys de la seva condemna de catorze i actualment es presenta a les llistes d'un "partit democràtic" d'ultradretes, Alianza Nacional.

Patètic però cert, el feixisme existeix i es demostra en actes com aquests; des de l'assessinat d'en Guillem a la legalització d'Alianza Nacional... si el govern il·legalitza els partits de l'esquerra abertzale per què no il·legalitzen també els partits d'ideologia clarament feixista que utilitzen símbols anticonstitucionals com Alianza Nacional, Democracia Nacional o la matreixa Falange? Curiós... mentres uns maten, nosaltres pretenen dur-nos a la presó per cremar fotografies...

Tot això no ens ha de fer sentir impotents i vençuts com deia a l'actualització anterior, ens ha de donar forces per seguir endavant i pensar que el millor homenatge per les víctimes del feixisme és la fi d'aquest, cal que ens alcem i cridem davant qualsevol injustícia, la lluita continua!

Com a recordatori de la quinzena de la mort de Guillem Maulets organitza diversos actes al País Valencià que podeu veure a la seva web: http://www.maulets.org/guillem.php


I per acabar, el video de la mítica cançó d'Obrint Pas que ha acabat esdevenint un himne antifeixista i un recordatori a totes les víctimes del feixisme que comença amb unes paraules plenes de lluita i esperança de la germana de Guillem. Cap agresió sense resposta!




GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Impotència.

Tots estem sotmesos a aquestes cadenes invisibles que ens oprimeixen dia a dia, tots estem sotmesos a aquest sistema del capital. Malgrat odiar-lo.

Em sento imbècil, cada dia que vaig a l'institut i no aprenc res.
Em sento impotent quan miro al futur i el veig buit i monòton.
Em sento submissa, quan a l'hora de dinar em prenc una coca-cola.
Em sento idiota, quan em sento influenciada per la societat.

I sento odi, quan no em deixen cridar que vull que tot això canvïi.


Què fer, quan un se sent tant impotent i inútil?
Sé que la lluita és llarga, que si ens unim podem canviar aquest món.
Però no sóc de pedra, i hi ha dies que perdo l'esperança.
I no sé ben bé perquè, avui és un dia d'aquests.