Sí, ja tocava.La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?
La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.
En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.
