13-S: l'eufòria d'una victòria

Sempre s'ha dit que el dia que Francesc Macià proclamà la República catalana l'ambient d'eufòria va tenyir els rostres de la gent que, unida, sentia la màgia d'un somni fet realitat. Ahir a Arenys de Munt crec que vaig sentir alguna cosa semblant al que varen sentir aquestes persones. Potser exegero, ho reconec, però em costa explicar l'alegria que em va contagiar durant aquest tretze de setembre que passarà a la història de l'independentisme català. Van ser paraules, mirades, rialles, cançons, banderes, himnes i lemes les que em van fer notar que la nostra lluita no és una simple utopia, la que em va fer sortir del desencís en què erròniament havia caigut últimament. Sabeu què? Fins i tot vaig sentir pena quan insultàvem als falangistes... tan irracionals, tan minoritaris, tan ignorats, tan obsolets i tan ridículs. Segur que a algú més li va passar, fou un sentiment tan bonic com estrany.

Espero que la màgia d'Arenys viatji fins a moltes altres poblacions de Catalunya i, cal no oblidar-ho, de la resta dels Països Catalans. Espero que algun dia aquesta eufòria i aquesta màgia no es concentrin en un poblet la mar de maco en el qual s'ha de pujar en un mini-bus farcit a més no poder de gent impacient per respirar l'independentisme en el seu estat més pur, sinó que s'escampi per tota la nostra terra que, i ara sí que ho afirmo amb total seguretat, algun dia veuré lliure.

I no cal que esmenti els resultats ni el paper (o el despaper en el cas del PSOE... o era la Falange? Ara no ho recordo ben bé) dels partits polítics, les declaracions i les xifres parlen soles!

Cap cançó descriu millor aquest sentiment com la que és, per mi, l'himne independentista per exel·lència; aquest cop dedicat a Arenys de Munt, on de la terra sortia quelcom sobrenatural.

A punt d'explotar

Algú podria dir-me que aquest estiu no he fet res, que sóc una mandrosa, però no, no, l'estiu de l'any dosmilnou m'ha donat energia. L'energia que vaig perdre a finals del curs, l'energia que m'havia absorbit la mediocritat de la vida. Tinc el pressentiment que d'aquí molt poc podré obrir la porteta que la guarda i deixar-la escapar, repartir-la per molts llocs, aprofitar-la per a construir alguna cosa. Sóc com una planta que estava acumulant l'energia del sol per a després poder viure. Prepareu-vos perquè estic a punt de tornar, de sortir de l'hivernacle i llençar-me al carrer més forta que mai!

La gallina ha dit que SÍ

Tenim el dret de decidir mentre decidim que SÍ.

Avui tot mirant el Polònia m'he posat a reflexionar sobre aquesta frase de la versió de "La gallineta" d'en Lluís Llach amb una lletra sobre el finançament cantada per en Carod, en Saura i en Montilla vestits ridículament de gallines. La cançó comença al minut 4.00, llegiu-vos bé la lletra, és tan encertada!



Quanta raó, la frase! I és que retrata perfectament la política d'aquest patètic govern que tenim. Des de sempre el tripartit m'ha semblat un acudit, fixeu-vos: un partit espanyol, un partit ecologista i progre el dirigent del qual és l'encarregat de colpejar-nos amb els seus gossos d'esquadra i, ara bé la bona, un partit independentista que defensa plenament el dret de decidir del nostre país... i tant que el defensa, sempre i quan aquest dret de decidir l'utilitzem per dir que sí a tot el que ens diu el senyoret Zapatero. Tot sigui per fer-lo content i per seguir amb l'acudit. Que és una estratègia? Au, va! Ja fa massa temps que dura, no creieu? Ja és hora que utilitzem el nostre dret per queixar-nos, per dir que no, per rebelar-nos, per reclamar el que realment volem i no pas el que ells volen, per molestar-los i no per complaure'ls. En definitiva, per ser lliures.

Però res, desisteixo, fa massa temps que estic desencantada amb qualsevol dels partits convencionals d'aquesta democràcia. Des de que vaig néixer, la política de l'estat espanyol ha sigut com una sèrie d'humor barata i l'únic de bo que m'ha donat ha sigut un programa tan divertit com el Polònia, res més. No és hora, d'una vegada, d'acabar amb tanta mediocritat? No és hora, d'una vegada, d'obrir els ulls a la gent i fer-los veure que si ells no lluiten, ningú ho farà per ells? No és hora, d'una vegada, d'adonar-nos de les alternatives polítiques que s'allunyen del convencionalisme patèticament ridiculitzat al Polònia? No cal dir noms, sabeu que penso en les CUP.

Efectivament. Deixem-nos de titelles i acudits d'una vegada i alcem la nostra veu per aconseguir l'alliberament social i nacional. Malgrat tot, la lluita continua! A fer saó per ofegar aquesta sequera!

Puigmal

Diumenge vaig pujar al Puigmal i resulta que al cim hi havia cobertura, però sorpresa, era Orange! Efectivament, el cim del Puigmal, segons les companyies telèfoniques, és França. Sí, sí, França. I jo mirava el meu voltant; la meva Vall, el Pedraforca, la Pica d'Estats ennuvolada... i dins meu sentia créixer el meu amor per Catalunya, el meu amor per la meva terra, els Països Catalans.

És ben clar, doncs, que la nostra terra acaba i comença on sentim aquest sentiment; i ni una companyia de mòbils, ni un Tractat obsolet, ni un tros de paper anomenat Constitució, ni encara menys quatre polítics sonats, no ho podran pas canviar.

Us aconsello a tots aquells que estigueu desanimats, perduts o desencantats amb la lluita per la llibertat del nostre poble que pugeu qualsevol cim del Pirineu i contempleu la bellesa del nostre país. Una bellesa tan pura que no entén de finançaments ni d'estatuts, una bellesa tan pura que no necessita demanar permís per ser catalana.

Si heu pujat als cims pels volts de maig,
i heu vist la bellesa que s'ofereix,
si heu sentit remoure els vostres endins,
amb el vent que us retorna el vostre esperit,

Jo també he somniat aquesta nit,
tota la terra estés així,
homes com flors neixent arreu,
sacsejats pel vent de llibertat que els fan més dignes,
i he pensat que...

Seguiré lluitant enmig la fredor,
com una flor que neix amb el desgel,
embriac d'amor llenço el puny al vent,
jo vull per demà la meva terra lliure!

Panem et circenses

Primer de tot, dir que finalment Iniciativa Internacionalista pot presentar-se legalment a les eleccions europees i que, per tant, tindran el meu vot. Però més que fer propaganda electoral que ningú es llegirà, avui vull parlar d'un tema més problemàtic: el Barça.

Ara mateix el Barça està jugant la Champions a Roma i diuen que ja han fet un gol i jo, aquí, em sento com l'única persona a qui no li afecta tot aquest show. Des de tot arreu porten setmanes matxacant-nos amb el maleït COPA-LLIGA-CHAMPIONS que se't clava al cervell. Pujant amb el bus tothom estava excitadíssim i un cop he arribat al pavelló la cosa ja era desbordant, com si s'estigués acabant el món i allà fós l'únic lloc on puguéssim estar segurs. Què vull dir amb tot això? Que no sóc culé? Que estic en contra el futbol? No, el que jo critico no es pas un esport tan digne com és el fubtol, sinó l'exegeració mediàtica que se'n fa des de tot arreu per tal que TOTHOM estigui pendent del futbol i NINGÚ pensi en res més. Sé que és una exegeració, però el futbol és el panem et circenses de l'actualitat. A l'antiga Roma imperial la classe dirigent mantenia tranquil·la la plebs amb pà i circ, és a dir, amb l'espectacle i l'aliment. La plebs anava al circ perquè se'ls donava pà i així els entretenien i aconseguien que no pensessin en la seva misèria i no tinguessin el pensament de revoltar-se. Aquí d'aliment no ens en falta, però les classes dirigents han après al llarg de la història que aquesta antiga estratègia és completament efectiva i actualment utilitzen el quart poder fàctic (els mitjans de comunicació) per fer del futbol el nou circ. Marx deia que la religió era l'opi del poble, segurament si hagués nascut un segle més tard hauria dit que és el futbol. És impresionant la de diners que s'arriben a moure a causa d'aquest esport, la de negoci que hi ha al darrere i la d'energia que inverteix la gent en l'afició. Si tan sols un terç d'aquesta energia l'utilitzessin per deixar de banda la indiferència col·lectiva i lluitar per un món diferent...

Però no m'enganyo, aquesta opinió no és fruit d'una reflexió objectiva, sinó que és fruit de l'ambient familiar en què m'he criat, ja que mai han sigut massa aficionats al futbol i mai s'han acostumat a veure els partits a casa. És obvi que un fill de pares culés també ho sigui, i encara més, si des de ben petit li han posat una samarreta del Barça, li han ensenyat el nom dels jugadors, i han fet una gran celebració quan ha guanyat la Lliga. Segurament em perdo un món ple de màgia, emocions i nervis indescriptibles, però des de la meva posició indiferent i objectiva tinc el privilegi d'opinar sobre aquest fenomen que sembla que revolucioni Catalunya per un dia.

No m'allargo més, sé que demanar que la gent, influenciats pel mediatisme desbordant dels mitjans de comunicació, moderi els seus sentiments culés és impossible així que us deixo amb l'himne que més vegades ha sonat aquesta setmana per Tv3



Guanyarà? Perdrà? Ara mateix els nervis de la majoria de catalans són a flor de pell... i és que en el fons és tan graciós! Sento crits i petards, deu ser que va guanyant, vaig a treure la jardinera del balcó no fós cas que acabés al terra.. un altra tema interessant el dels grupúscles que transformen les celebracions esportives en actes violents, llàstima que la Selectivitat se'm tiri a sobre, a estudiar!

Aquesta és la seva democràcia!

Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles del País Basc no podrà participar a les eleccions europees. El Tribunal Suprem ha decidit anul·lar-ne la candidatura després que el govern espanyol la impugnés per considerar-la una successora fraudulenta de la il·legalitzada Batasuna. L'alt tribunal ha anul·lat la llista encapçalada per Alfonso Sastre, després de les impugnacions presentades per l'advocacia de l'Estat i la fiscalia. El Suprem considera provat que Iniciativa Internacionalista era la plataforma amb la qual Batasuna i ETA volien concórrer als comicis del 7 de juny. Els magistrats del Suprem es tornaran a reunir per acabar de firmar la resolució i comunicar la seva decisió a les parts.

Sobren les paraules per expressar el meu rebuig a la "democràcia" espanyola.
Qualsevol cosa que sorti del redil, serà automàticament il·legalitzada.
No és que siguem una minoria o que ells tinguin la raó, és que ells tenen les armes i el poder per transformar la seva mentida en raó i eliminar-nos subtilment de la seva democràcia.

Fantàstic, il·legalitzar un partit net com era II pel sol fet de ser declaradament anticapitalistes i independentistes demostra un cop més que l'herència de Franco encara és present a tots els partits que se sotmeten a les normes d'aquest maleït estat, d'aquest maleït sistema.

Això no és una democràcia, a mi no em representa, i no perquè tingui unes idees extravegants, sinó perquè il·legalitzen el mitjà democràtic i polític que tenia per expressar-les a les meves primeres eleccions.

Però malgrat tot, la lluita continua! Visca la democràcia!

Utopies d'una nit plujosa

Sempre he sigut una idealista massa optimista pels temps que corren. Però no puc evitar pensar que canviarem el món. Després de llegir el PODEM, després de les seguides manifestacions d'aquests dies, després de sentir parlar aquell home andalús al final de la manifestació del 26 de març, després de cridar sense quedar-me sense veu el "no som una minoria"...



Encara que no sortim als mitjans de comunicació convencionals, dijous vam guanyar un pols als Mossos, és a dir, al govern, a la "democràcia", al capitalisme i a la indiferència. Dijous els carrers van ser nostres, i ho continuen sent. Aprofite'm-ho, crec que ha arrivat el moment. Jo no puc esperar més. L'any que bé començo una nova etapa, els estudis universitaris, als quals si res canvia em guarniran amb una suculent salsa a la Bolonyesa. L'any que bé tindrem el doble d'aturats al carrer. L'any que bé, si sapigués prou d'economia com per opinar-ne, podria dir que les borses cauran o que passarà quelcom devastador en el sistema financer.

El temps passa. I jo no puc permetre que els meus fills visquin el capitalisme més ferotge. És doncs, ara, jovent, que hem de cridar més que mai allò de "via fora, sometent" i començar des d'avui a construir una alternativa real on l'home sigui home, i no màquina, o bitllet.