Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.



Puta - Extremoduro


No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.


Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.

Al 25 d'abril, construint les il·lusions!

Avui ja en són 301.

Avui fa 301 anys de la derrota de les tropes carlines i de l'entrada de Felip V al País Valencià quan perderem la Batalla d'Almansa.
Avui fa 301 anys que Castella va ocupar part del nostre país, oprimint-lo i silenciant-lo per les força de les armes.

Tres segles i un any de lluites i encara estem iguals.
Però malgrat això, malgrat els tants intents que ha fet la "una grande y libre" per eliminar la nostra cultura i la nostra resistència continuem lluitant per la independència del nostre país, pels Països Catalans.

No entenc com algú pot quedar-se indiferent davant del fet de que per la força de les armes, la violència i el feixisme al seu carnet d'identitat hi posi ben gran que és espanyol. No entenc aquest conformisme davant d'una injustícia tan clara com aquesta, no entenc la renúncia d'aquells que per culpa de tantes derrotes ha perdut l'esperança, doncs n'hi ha d'haver, i molta, si en tres segles encara no ens han pogut aturar, no ho podran fer mai, perquè guanyarem; és escrit a les parets!

La victòria és nostra, catalans!
















I dues cançons molt adequades pel dia d'avui, d'Obrint Pas:

Tres segles



Viure


O ARA O MAI, INDEPENDÈNCIA O MORT!

Farem saó!

Que grans, La Gossa Sorda.
Quin gran disc, Saó.



I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc, Farem Saó.

Ni oblit, ni perdó!

Avui fa quinze anys que el jove independentista i compromès Guillem Agulló va ser assessinat a Montanejos (País Valencià) a ganivetades d'un grup de neonazis.

Un dels agresors, Pedro Cuevas, va cumplir només quatre anys de la seva condemna de catorze i actualment es presenta a les llistes d'un "partit democràtic" d'ultradretes, Alianza Nacional.

Patètic però cert, el feixisme existeix i es demostra en actes com aquests; des de l'assessinat d'en Guillem a la legalització d'Alianza Nacional... si el govern il·legalitza els partits de l'esquerra abertzale per què no il·legalitzen també els partits d'ideologia clarament feixista que utilitzen símbols anticonstitucionals com Alianza Nacional, Democracia Nacional o la matreixa Falange? Curiós... mentres uns maten, nosaltres pretenen dur-nos a la presó per cremar fotografies...

Tot això no ens ha de fer sentir impotents i vençuts com deia a l'actualització anterior, ens ha de donar forces per seguir endavant i pensar que el millor homenatge per les víctimes del feixisme és la fi d'aquest, cal que ens alcem i cridem davant qualsevol injustícia, la lluita continua!

Com a recordatori de la quinzena de la mort de Guillem Maulets organitza diversos actes al País Valencià que podeu veure a la seva web: http://www.maulets.org/guillem.php


I per acabar, el video de la mítica cançó d'Obrint Pas que ha acabat esdevenint un himne antifeixista i un recordatori a totes les víctimes del feixisme que comença amb unes paraules plenes de lluita i esperança de la germana de Guillem. Cap agresió sense resposta!




GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Impotència.

Tots estem sotmesos a aquestes cadenes invisibles que ens oprimeixen dia a dia, tots estem sotmesos a aquest sistema del capital. Malgrat odiar-lo.

Em sento imbècil, cada dia que vaig a l'institut i no aprenc res.
Em sento impotent quan miro al futur i el veig buit i monòton.
Em sento submissa, quan a l'hora de dinar em prenc una coca-cola.
Em sento idiota, quan em sento influenciada per la societat.

I sento odi, quan no em deixen cridar que vull que tot això canvïi.


Què fer, quan un se sent tant impotent i inútil?
Sé que la lluita és llarga, que si ens unim podem canviar aquest món.
Però no sóc de pedra, i hi ha dies que perdo l'esperança.
I no sé ben bé perquè, avui és un dia d'aquests.

Tinc un problema: la meva ideologia.

Tinc molt clar que lluito contra el capitalisme, per una revolució social que canvïi aquest món basat en la desigualtat, el diner, l'avaricia i el benefici individual en el que no queda lloc per la imaginació, la tranquil·litat i per suposat, la felicitat. El problema rau en que malgrat que utòpicament he creat una societat perfecte, no sé com posicionar-me.

Anterioriament creia en la socialdemocràcia fins que vaig obrir els ulls adonant-me que el problema no s'arregla amb pedaços, que la ferida per moltes benes que hi posis seguirà existint i no es curarà. Cal eliminar-la, cal destruir el capital. Des d'aquell dia vaig creure ser comunista i per tant, lluir la falç i el martell malgrat tenir clar que havia sigut la bandera de la URSS, és a dir, a part de la bandera del gran Lenin, d'Stalin. A part d'això, jo no utilitzava el terme comunista en el sentit tradicional de la paraula, (ideologia que pretén que la classe obrera s'imposi a la burgesia mitjançant un cop d'estat i llavors establir una dictadora transitòria per finalment arribar a la societat ideal sense classes), sinó que sempre he pensat que l'únic sistema just i democràtic de veritat (no com aquesta "democràcia" que cada dia podem veure en acció a l'Estat espanyol) és l'assambleari, és a dir, decidir-ho tot parlant en petit comitè i discutint totes les decisions. El problema seria que per tal que aquest petit comitè representi a tothom es farien assamblees locals (on hi podria assistir tothom que ho desitjés) i d'aquí hi hauria un portaveu que aniria a l'assamblea comarcal i així successivament fins a arribar a l'assamblea nacional, on es decideix tot (la quantitat de cada producte que tindrà tothom, els sous que cobrarà la gent, l'educació, l'especificació de cada feina...), a més aquests portaveus serien càrrecs rotatius, trimestrals o anuals, per tant que el poder superior no sigui corrupte.

En fi, no sé com es diu aquest sistema tan simple i a la vegada complex en què somnio (i no se per què no se'n parla més, si ningú me l'ha discutit mai), però no és comunisme, si més no el comunisme de l'URSS ni el de Cuba en el qual el poder queda en mans de quatre grans homes que tallen el bacallà a la seva manera, diria que és anarcocomunisme o comunisme llibertari... ha de ser quelcom diferent a l'anarquia perquè crec en les col·lectivitats, no crec en la llibertat individual com a objectiu principal, sinó en un canvi de mentalitat que faci a la gent més solidària i la faci adonar que si col·leborem tots hi sortim guanyant.

Deixo aquest text a l'aire, no és ni molt menys un text reivindicatiu, ni un manifest que tracta de convèncer a ningú, sinó que són els pensaments que necessitava posar en ordre com em passa sempre que veig pel·lícules polítiques com Terra i Llibertat (primera pel·lícula del cicle de cinema del Seim, a l'Hotel) que malgrat que ja sabia que Stalin era un fill de puta, em fa pensar amb coses com ara que la gent relaciona la falç i el martell amb aquest fastigós personatge, doncs és ilògic utilitzar un símbol que encara que tu interpretis d'una manera (per mi la falç i el martell és un símbol revolucionari, la lluita obrera, que malgrat que ja no existeixi la consciència de classe ni jo sigui pas obrera representa a l'oprimit i al pobre, que sempre seguirà present en una societat capitalista com la dels nostres temps) en simbolitza una altre (la falç i el martell no simbolitzen ni molt menys l'stalinisme, però eren presents a la bandera de l'URSS i per tant en el seu règim, que com ja he dit al principi, podia estar molt bé amb Lenin, però com que sempre hi ha d'haver un líder, si aquest és subnormal, passa el que passa).

Això sí, si una cosa tinc clara és que per canviar aquesta puta societat cal unitat entre tots aquells que volem destruir-la. I per crear aquesta unitat el primer que hem de fer és deixar de ser tan crítica els uns amb els altres i criticar i actuar contra l'enemic; molt bé, llavors per què sócn autocrítica i faig tot aquest escrit? Potser perquè vull justificar certes paraules del passat, o... jo què sé, és tot molt complicitat... a la merda, unim-nos, unim-nos tots aquells que vulguem una nova societat on no existeixi el mot "ric" ni el mot "pobre", on els diners només siguin unes fulles de paper sense valor i el treball allò que hem de fer orgullosos i satisfets per sostenir la societat i no pas per aconseguir propietats individuals. D'acord, prou, evitaré la discusió "comunista", "anarquista", blabla, per intentar lluitar per crear quelcom unit. Ara podria entrar en el marc dels Països Catalans i parlar de la situació de la lluita social aquí, però em m'enrotllaria massa parlant dels conceptes anarquia i independentisme i la seva relació, només tinc clar que aquí als Països Catalans la lluita per l'alliberament nacional que a la vegada opta per acabar amb el capitalisme (m'agradaria dir que és l'EI, però podria obrir un llarg debat que no vé al cas) utilitza la falç i el martell (que anteriorment he arribat a la conclusió que eren fàcilment relacionables amb l'stalinisme) i a més, la majoria dels seus militants no creuen en el comunisme, sinó en un marxisme aplicat als nostres temps en què el terme obrer i el terme burgès s'han esborrat i aposten també per un comunisme llibertari (encara que he llegit que aquest prové més aviat de les idees de Bakunin...). En fi, prou.

Podria allargar-me i repetir-me, fins i tot contradir-me, hores i hores; però no tinc ni temps ni ganes de que els que espero que em respongueu feu respostes encara més llargues que les que espero que fareu (hi ha molt per dir i criticar, no?).

Això és tot, animo a tothom a escriure el que li passa pel cap (encara que no tingui res de política), si més no va bé per ordenar els pensaments.

Salut i revolució!