No és nadal al meu cor.

El Nadal consisteix en pintar-se somriures de glaç per simular una felicitat que tan sols uns pocs tenen. Aquella felicitat de la tendresa i els petits detalls plens d'amor que jo no tinc.

Tot i així, he de reconèixer que el Nadal m'entendreix i em fa ser amable amb la meva família, em fa adonar que tinc la immensa sort de tenir un pare i una mare s'estimen i m'estimen i una família que, encara que només sigui per no preocupar-nos, és feliç.

Per Nadal tothom fa desitjos, jo l'únic que desitjo és el desglaç del meu somriure. Deixar de fer somriures falsos per fer-ne de càlids i reals, estimar algú amb tanta força que m'oblidi de tot el demés, veure-hi en tons càlids en comptes de grisos banals... substituir el mot banal per Nadal, entendre'l com una felicitat càlida i tendre que vull que dur-hi tot l'any.

No cal que parli del capitalisme, avui.
Crec que queda prou clar que s'apodera de tot allò apoderable per créixer i créixer, perquè encara que hi hagi crisi consumim i consumim... cap problema, que el Pare Nöel no està de crisis! Somriu i no et preocupis per aquells que no tindran mai Nadal, tu tranquil, somriu i sobretot, compra, compra, compra...

.. i no, per molts regals que em féu, no és Nadal al meu cor.

Bolonya? Ni de conya!

néixer, estudiar*, treballar, treballar, treballar, casar-se, tenir fills, treballar, pagar una escola privada perquè els teus fills estudïin amb el bo i millor i segueixin el teu exemple, treballar, treballar, treballar, morir..

i viure, per quan?





*sempre i quan allò que s'aprengui tingui aplicacions pràctiques per posteriorment crear una empresa ben competitiva que encaixi amb el sistema capitalista vigent i, que sobretot, no ens ajudi a pensar i a plantejar-nos que un altre món és possible.



DIGUEM NO AL PROCÉS DE BOLONYA!
UNIVERSITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!

Tatxan! Actualitzo el blog!

Sí, ja tocava.
La veritat és que no ho faig mai perquè el poc que escric ho deixo oblidat a words perduts a els meus documents d'aquest podrit portàtil i ara mateix no tinc ganes d'escriure ni sobre la meva vida ni sobre política. No tinc ganes de parlar de la indiferència que em provoca que l'Obama sigui el president del món capitalista i que sigui un negre molt simpàtic i entusiasta ni tampoc de la crisis que ara s'ha posat tan de moda. D'acord, sí que m'agradaria escriure crítiques al que he dit però no tinc temps ni paciència, sobretot temps, temps, temps, maleïda paraula. Puc dir que estic super-estressada amb els deures, exàmens i treballs de recerca, però seria mentida. Per què? Perquè tinc temps de sobres, però no el sé administrar. Ni vull fer-ho. Ara, per exemple, em permeto la llibertat de perdre un quart d'hora del meu valuós temps actualitzant aquest blog que possiblement només es llegiran un parell de persones per casualitat i no em comentaran en comptes de copiar l'apartat de la protesta estudiantil dels anys deixanta als Països Catalans de l'enciclopèdia catalana. És més, sé perfectament que aquest quart d'hora serà culminant perquè demà al matí a primera hora m'adormi. Oh, no, que a primera hora tenim història... bé, dormiré a llatí i a literatura universal. Català. Castellà. Hores, més hores. Veieu com tinc temps de sobres per fer mil-i-una coses i perdo el vuitanta per cent d'aquest asseguda a una cadira de color verd amb la mirada perduda i la ment als núvols? Val, sí, prou. És la meva obligació com a estudiant de segon de batxillerat. Ho accepto. Perdo el temps fent classe, perdo el temps fent deures inútils, perdo el temps amb resums de història de l'art, perdo el temps (el 80% de les vegades, ja que em sembla perfecte estudiar història de Catalunya o literatura) estudiant conceptes que recordaré al moment de l'examen i oblidaré als 10 minuts, perdo el temps... i tot aquest any estaré perdent el temps per passar un examen que durarà tres dies, que fa molta i por i que es diu Selectivitat i tots els nascuts al 1991 (generalitzant, com fa tothom) farem aquest juny (molts de nosaltres majors d'edat, ja). I per què redimonis escric això si em penso que em provoca una indiferència brutal comparat amb molta gent? Perquè em sento idiota, estúpida. Perquè sí. Per treure tema. Per què hi ha pel cap em ronden cinquanta coses molt més interessants que no puc escriure aquí per por a que certa gent les llegeixi? Per què el dia a dia escolar m'esborra el pensament i la imaginació? Per què...?

La maleïda rutina, que et pudreix per dins.
I la música ens ajuda a suportar-la.
Per acabar aquest caos en el qual m'he descuidat de comentar el gust de la cervesa i els concerts dels caps de setmana que ens evadeixen momentàniament d'aquesta constant una cançó qualsevol, la primera que se m'acudeixi.



En realitat ha sigut la quarta que se m'ha acudit.
Perquè malgrat tot, jo ho sóc, d'estúpidament feliç.
Estupidament.
Molt estupidament.
Gràcies per arribar al final del text.
Siguis qui siguis, et mereixes una abraçada.

Les dones, un negoci més?

Publico l'e-mail que vaig escriure ahir a la tarda i acabo d'enviar a la discoteca Standard:


"Avui a la sortida de l’escola ens han repartit propaganda de la vostra discoteca i m’ha ofès profundament el cartell publicitari per dissabte dia 10 de maig a la tarda. Un de rosa que anuncia que les noies podem passar gratis (vaja, com a la majoria de discoteques) amb un cartell de la Segona Guerra Mundial (el que hi ha una noia anomenada Rosie amb un mocador a topos alçant el braç i on hi posa “we can do it”, és a dir “ho podem fer”; referint-se a que les dones també podem lluitar i per tant som iguals que els homes) de fons.

A mi i segur que a moltes més dones ens ofèn profundament que s’hagi utilitzat un cartell feminista on es demostra que les dones no som simples objectes sinó que tenim ideals i podem lluitar per ells per anunciar un fet tan masclista com és que les noies puguem passar gratis a aquesta discoteca (i a quasi totes). Passar gratis és masclista, per què? Perquè ens tracteu com a objectes, com a simples reclams pels nois que pagaran entrada per "gaudir" de nosaltres, és a dir que ens tracteu com a putes. Simplement això, denunciar la utilització d'aquest cartell per a la publicitat d'un lloc d'oci tan convencional, masclista i capitalista com aquesta discoteca i moltes de semblants.

Sé que no aconseguiré res enviant aquesta queixa, però jo de vosaltres seria més coherent en la vostra publicitat i retiria aquest cartell. Ja seria demanar massa que es tractés per igual als nois que a les noies a la discoteca, doncs ja sé que moltes noies troben que és afavorir-les quan les deixeu entrar gratuïtament; no saben que és part del negoci... però algunes sí que ho sabem.

Gràcies per llegir-me, doncs com a feminista, com a dona i com a persona he trobat adient fer-vos aquesta observació, si més no per mostrar el meu (i el de moltes i molts) ressentiment envers aquest cartell, que ha aconseguit que mai trepitji aquest local en la meva vida, jo no tinc ganes de ser un objecte més del vostre negoci.

Atentament,

Núria."

És vergonyós haver d'escriure aquestes línies en un món teoricament "progressista" i "igualitari", de què m'importa que hi hagi més dones ministres que homes al govern de Zapatero si es segueix discriminant a la dona d'una manera tan bèstia? Normal que les noies d'avui en dia surtin com surtin, servicials i amb complexe d'objecte servidor del seu home, si quan van de festa les deixen passar gratis amb un somriure a la cara creient-se que és bo per a elles, que no ho fan pas per fer diners amb els nois que les seguiran i pagaran l'entrada...

TRENQUEM EL PATRIARCAT, SIGUEM LLIURES!




















Cartell original, Rosie the Riveter (J. Howard Miller’s)

Què volen aquesta gent?

Cremar una bandera, despenjar-la, estripar-la... un dilecte? Es veu que sí. Tenim un govern que s'omple la boca de llibertat d'expressió i ens empresona per "ultratjar" la bandera.

Una bandera que a nosaltres, els catalans, no ens representa. Una bandera que significa opresió, falsa democràcia i feixisme: la seva, la bandera espanyola.














En Franki de Terrassa va ser empresonat ara farà una setmana més o menys, dos i anys i set mesos per "ultratjar" la bandera de l'ajuntament de Terrassa... això és democràcia? La seva democràcia!

Si tu també defenses la llibertat d'expressió, si tu també odies aquella bandera, si tu també creus en un nou món manifesta't aquest dissabte deu de maig per l'alliberament del Franki, per la injustícia comesa, en contra de la falsa democràcia, en contra d'Espanya; a favor d'un nou món.

Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.



Puta - Extremoduro


No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.


Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.

Al 25 d'abril, construint les il·lusions!

Avui ja en són 301.

Avui fa 301 anys de la derrota de les tropes carlines i de l'entrada de Felip V al País Valencià quan perderem la Batalla d'Almansa.
Avui fa 301 anys que Castella va ocupar part del nostre país, oprimint-lo i silenciant-lo per les força de les armes.

Tres segles i un any de lluites i encara estem iguals.
Però malgrat això, malgrat els tants intents que ha fet la "una grande y libre" per eliminar la nostra cultura i la nostra resistència continuem lluitant per la independència del nostre país, pels Països Catalans.

No entenc com algú pot quedar-se indiferent davant del fet de que per la força de les armes, la violència i el feixisme al seu carnet d'identitat hi posi ben gran que és espanyol. No entenc aquest conformisme davant d'una injustícia tan clara com aquesta, no entenc la renúncia d'aquells que per culpa de tantes derrotes ha perdut l'esperança, doncs n'hi ha d'haver, i molta, si en tres segles encara no ens han pogut aturar, no ho podran fer mai, perquè guanyarem; és escrit a les parets!

La victòria és nostra, catalans!
















I dues cançons molt adequades pel dia d'avui, d'Obrint Pas:

Tres segles



Viure


O ARA O MAI, INDEPENDÈNCIA O MORT!

Farem saó!

Que grans, La Gossa Sorda.
Quin gran disc, Saó.



I el videoclip de la cançó que dóna nom al disc, Farem Saó.

Ni oblit, ni perdó!

Avui fa quinze anys que el jove independentista i compromès Guillem Agulló va ser assessinat a Montanejos (País Valencià) a ganivetades d'un grup de neonazis.

Un dels agresors, Pedro Cuevas, va cumplir només quatre anys de la seva condemna de catorze i actualment es presenta a les llistes d'un "partit democràtic" d'ultradretes, Alianza Nacional.

Patètic però cert, el feixisme existeix i es demostra en actes com aquests; des de l'assessinat d'en Guillem a la legalització d'Alianza Nacional... si el govern il·legalitza els partits de l'esquerra abertzale per què no il·legalitzen també els partits d'ideologia clarament feixista que utilitzen símbols anticonstitucionals com Alianza Nacional, Democracia Nacional o la matreixa Falange? Curiós... mentres uns maten, nosaltres pretenen dur-nos a la presó per cremar fotografies...

Tot això no ens ha de fer sentir impotents i vençuts com deia a l'actualització anterior, ens ha de donar forces per seguir endavant i pensar que el millor homenatge per les víctimes del feixisme és la fi d'aquest, cal que ens alcem i cridem davant qualsevol injustícia, la lluita continua!

Com a recordatori de la quinzena de la mort de Guillem Maulets organitza diversos actes al País Valencià que podeu veure a la seva web: http://www.maulets.org/guillem.php


I per acabar, el video de la mítica cançó d'Obrint Pas que ha acabat esdevenint un himne antifeixista i un recordatori a totes les víctimes del feixisme que comença amb unes paraules plenes de lluita i esperança de la germana de Guillem. Cap agresió sense resposta!




GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

Impotència.

Tots estem sotmesos a aquestes cadenes invisibles que ens oprimeixen dia a dia, tots estem sotmesos a aquest sistema del capital. Malgrat odiar-lo.

Em sento imbècil, cada dia que vaig a l'institut i no aprenc res.
Em sento impotent quan miro al futur i el veig buit i monòton.
Em sento submissa, quan a l'hora de dinar em prenc una coca-cola.
Em sento idiota, quan em sento influenciada per la societat.

I sento odi, quan no em deixen cridar que vull que tot això canvïi.


Què fer, quan un se sent tant impotent i inútil?
Sé que la lluita és llarga, que si ens unim podem canviar aquest món.
Però no sóc de pedra, i hi ha dies que perdo l'esperança.
I no sé ben bé perquè, avui és un dia d'aquests.

Tinc un problema: la meva ideologia.

Tinc molt clar que lluito contra el capitalisme, per una revolució social que canvïi aquest món basat en la desigualtat, el diner, l'avaricia i el benefici individual en el que no queda lloc per la imaginació, la tranquil·litat i per suposat, la felicitat. El problema rau en que malgrat que utòpicament he creat una societat perfecte, no sé com posicionar-me.

Anterioriament creia en la socialdemocràcia fins que vaig obrir els ulls adonant-me que el problema no s'arregla amb pedaços, que la ferida per moltes benes que hi posis seguirà existint i no es curarà. Cal eliminar-la, cal destruir el capital. Des d'aquell dia vaig creure ser comunista i per tant, lluir la falç i el martell malgrat tenir clar que havia sigut la bandera de la URSS, és a dir, a part de la bandera del gran Lenin, d'Stalin. A part d'això, jo no utilitzava el terme comunista en el sentit tradicional de la paraula, (ideologia que pretén que la classe obrera s'imposi a la burgesia mitjançant un cop d'estat i llavors establir una dictadora transitòria per finalment arribar a la societat ideal sense classes), sinó que sempre he pensat que l'únic sistema just i democràtic de veritat (no com aquesta "democràcia" que cada dia podem veure en acció a l'Estat espanyol) és l'assambleari, és a dir, decidir-ho tot parlant en petit comitè i discutint totes les decisions. El problema seria que per tal que aquest petit comitè representi a tothom es farien assamblees locals (on hi podria assistir tothom que ho desitjés) i d'aquí hi hauria un portaveu que aniria a l'assamblea comarcal i així successivament fins a arribar a l'assamblea nacional, on es decideix tot (la quantitat de cada producte que tindrà tothom, els sous que cobrarà la gent, l'educació, l'especificació de cada feina...), a més aquests portaveus serien càrrecs rotatius, trimestrals o anuals, per tant que el poder superior no sigui corrupte.

En fi, no sé com es diu aquest sistema tan simple i a la vegada complex en què somnio (i no se per què no se'n parla més, si ningú me l'ha discutit mai), però no és comunisme, si més no el comunisme de l'URSS ni el de Cuba en el qual el poder queda en mans de quatre grans homes que tallen el bacallà a la seva manera, diria que és anarcocomunisme o comunisme llibertari... ha de ser quelcom diferent a l'anarquia perquè crec en les col·lectivitats, no crec en la llibertat individual com a objectiu principal, sinó en un canvi de mentalitat que faci a la gent més solidària i la faci adonar que si col·leborem tots hi sortim guanyant.

Deixo aquest text a l'aire, no és ni molt menys un text reivindicatiu, ni un manifest que tracta de convèncer a ningú, sinó que són els pensaments que necessitava posar en ordre com em passa sempre que veig pel·lícules polítiques com Terra i Llibertat (primera pel·lícula del cicle de cinema del Seim, a l'Hotel) que malgrat que ja sabia que Stalin era un fill de puta, em fa pensar amb coses com ara que la gent relaciona la falç i el martell amb aquest fastigós personatge, doncs és ilògic utilitzar un símbol que encara que tu interpretis d'una manera (per mi la falç i el martell és un símbol revolucionari, la lluita obrera, que malgrat que ja no existeixi la consciència de classe ni jo sigui pas obrera representa a l'oprimit i al pobre, que sempre seguirà present en una societat capitalista com la dels nostres temps) en simbolitza una altre (la falç i el martell no simbolitzen ni molt menys l'stalinisme, però eren presents a la bandera de l'URSS i per tant en el seu règim, que com ja he dit al principi, podia estar molt bé amb Lenin, però com que sempre hi ha d'haver un líder, si aquest és subnormal, passa el que passa).

Això sí, si una cosa tinc clara és que per canviar aquesta puta societat cal unitat entre tots aquells que volem destruir-la. I per crear aquesta unitat el primer que hem de fer és deixar de ser tan crítica els uns amb els altres i criticar i actuar contra l'enemic; molt bé, llavors per què sócn autocrítica i faig tot aquest escrit? Potser perquè vull justificar certes paraules del passat, o... jo què sé, és tot molt complicitat... a la merda, unim-nos, unim-nos tots aquells que vulguem una nova societat on no existeixi el mot "ric" ni el mot "pobre", on els diners només siguin unes fulles de paper sense valor i el treball allò que hem de fer orgullosos i satisfets per sostenir la societat i no pas per aconseguir propietats individuals. D'acord, prou, evitaré la discusió "comunista", "anarquista", blabla, per intentar lluitar per crear quelcom unit. Ara podria entrar en el marc dels Països Catalans i parlar de la situació de la lluita social aquí, però em m'enrotllaria massa parlant dels conceptes anarquia i independentisme i la seva relació, només tinc clar que aquí als Països Catalans la lluita per l'alliberament nacional que a la vegada opta per acabar amb el capitalisme (m'agradaria dir que és l'EI, però podria obrir un llarg debat que no vé al cas) utilitza la falç i el martell (que anteriorment he arribat a la conclusió que eren fàcilment relacionables amb l'stalinisme) i a més, la majoria dels seus militants no creuen en el comunisme, sinó en un marxisme aplicat als nostres temps en què el terme obrer i el terme burgès s'han esborrat i aposten també per un comunisme llibertari (encara que he llegit que aquest prové més aviat de les idees de Bakunin...). En fi, prou.

Podria allargar-me i repetir-me, fins i tot contradir-me, hores i hores; però no tinc ni temps ni ganes de que els que espero que em respongueu feu respostes encara més llargues que les que espero que fareu (hi ha molt per dir i criticar, no?).

Això és tot, animo a tothom a escriure el que li passa pel cap (encara que no tingui res de política), si més no va bé per ordenar els pensaments.

Salut i revolució!

No sólo respirar es vivir.

Videoclip d'una de les cançons del disc que La Fuga treurà al 6 de maig, Asuntos pendientes.



I al 23 de maig, concert a Razzmataz (Barcelona), s'hi ha d'anar.

La vida o els principis

Los falsificadores; una pel·lícula històrica sobre els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial que no deixa indiferent, la història d'un grup "d'afortunats" que han de falsificar bitllets anglesos i suïssos perquè els nazis puguin guanyar la guerra, uns diners determinants.

No diré com acaba, sinó que es tracta de l'enfrontament entre la defensa i la fidelitat a uns principis que un creu justos o la supervivència d'un mateix.

La pel·lícula està basada en fets reals i és realment dura, es veu tota la crueltat ja coneguda dels camps de concentració però d'una manera molt detallista, molt tràgica, molt ben filmada, cosa que valoro molt i demostra la qualitat d’una pel·lícula.

En fi, realment val la pena que l'aneu a veure, jo de vosaltres no m'esperaria a baixar-la i aniria al cine, val la pena veure-la en pantalla gran i captar tot el dolor, tortura, valentia, covardia d'una guerra i les seves seqüeles.

PD. Agh, no puc treure el color marró de l'últim paràgraf, sempre em passen coses com aquestes amb el putu blog x)

El camí cap a nosaltres, Cesk Freixas

Dona rebel·lat, sigues lliure!

Fa molt que no escric perquè estic d'exàmens, però en un dia tant important com el 8 de març no podia deixar aquest Blog en blanc així que deixo una carta que vaig llegir l'any passat i que em va encantar, gaudiu-la!


Hola mare,

T'escric perquè prompte és dia 8 de març, el Dia de la Dona. Recorde quan aquell dia, quan era menudeta encara, em portaves a la plaça del poble i em deies que era el nostre dia. I em sentia orgullosa de tenir un dia dedicat a nosaltres, perquè em feia pensar que era el dia del reconeixement de tot el que les dones aportem a aquest món. Han anat passant els anys, i aquesta diada, continua sent molt important per a mi, perquè ha estat la pròpia vida la que me n'ha ensenyat el significat.

Aquest matí he anat a treballar i m'he trobat al descans amb en Joan, company de feina. Entre ell i jo ens repartim la feina de mantenir en ordre l'oficina, no saps quina feinada! En Joan m'ha dit que acabava de cobrar, tot just, la nòmina. 150 euros més que jo... A més a més, l'empresa ha fet una mena de promoció d'ascens i jo només me n'he assabentat del resultat. Després de treballar arribe a casa i Jordi només s'havia preparat el dinar per a ell. "No me'n recordava que venies hui a esta hora. Pensava planxar i torcar la pols abans que vingueres." Però jo sé que ell no ho haguera fet. No ho fa mai. Més tard he hagut d'anar a per Anna i a per Julià perquè Jordi m'ha dit que no pot llevar-se les seues dues hores d'esport. Caminant, ha passat pel meu costat una xicona joveneta, boniqueta, però plena de joies i roba moderníssima, tota maquillada. Com si anara a un sopar de gala, vaja. M'ha fet recordar les paraules de Jordi "quan et maquilles, t'estime un poc més". Tornant amb el cotxe, que fa dies que necessita passar pel taller, se m'ha parat davant d'un semàfor. L'home de darrere ha començat a insultar-me, i mentre feia anar el clàxon deia: "dona havies de ser!"

I ací encara no acaba el meu dia! Quan Jordi ha vingut i s'ha dutxat, mentre l'Anna encara feia l'últim problema de matemàtiques i jo encara esternudava per la pols (te'n recordes que de ben menudeta la pols ja em feia esternudar?), s'ha enfadat perquè no havia pensat què fer de sopar. I després, evidentment, mentre ell mirava la tele, m'ha tocat preparar-lo a mi tota soleta. Ara ja és de nit, no em trobe molt bé perquè estic ovulant i tinc un poc de febre. Jordi està a punt de pujar al dormitori, he d'anar acabant perquè ell no renunciarà "al tema", tot i que em trobe malament.

Mare, són moltes les injustícies que patisc a diari, i sé que no sóc l'única. El meu patiment és silenciós, sovint avalat per la mateixa societat que accepta moltes de les injustícies envers les dones. I no, les dones ni som millors ni som pitjors que els homes, simplement som persones, capaces de fer la mateixa feina en funció de les nostres capacitats, no en funció del nostre sexe. I també crec profundament, mare, que dones i homes del món actual poden canviar aquesta injusta situació d'humiliació permanent. Ens cal consciència, comprensió, respecte i solidaritat, per a poder celebrar aquest 8 de març com és degut: com a celebració d'un dia especial dedicat a totes les dones, entre elles les que han lluitat per la igualtat de gènere i el reconeixement del paper de la dona, moltes deixant-s'hi la vida. Hui totes i tots hem de denunciar totes les manifestacions sexistes del nostre dia a dia, organitzem-nos per coordinar millor els esforços i dignifiquem el nostre estatus dins la societat.

Amb tot això, et desitge, mare, un molt bon 8 de març, que el celebres forta i capaç, orgullosa de ser dona!
Amb molta estima,

Esperança (la teua ratolineta)


Extret de: http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=7&fil=8 157&pag=1#1434891
















Combatem el sexisme!
Dona, cap home val tot el que ets!

Aún te soñamos, libertad.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Manos sangrientas de romper cadenas,
manos sangrientas de besarte a ciegas.

Rastreando paredes por agujerear,
rastreando las ratas de mi triste andar.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Borracho de rcuerdos de su antiguo amor,
borracho del abrazo de un violador.

Rompiendo los cristales de mi corazón,
rompiendo los barrotes de mi habitación.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Prisionero, prisionero;
tu amada hoy no va a llegar.
Prisionero, prisionero;
tu amada se esconde de la autoridad.

Su amada murió fusilada por un uniforme gris.
El carcelero aún espero su venir.
El amante no ha parado de buscar.
Sus hijos se conforman con mirar.

Tu nunca dejes de amarla,
yo te acompaño a besarla.
Que aún existen los amantes de verdad,
¡que aún te soñamos, libertad!















Text: El meu poema d'amor pels Jocs Florals en castellà.
Foto: Albae http://www.fotolog.com/puntviu

Independència...

Avui és el gran dia. A la tarda es podrà considerar que Kosovë és un país independent. Una sessió extraordinària del parlament donarà pas a la proclamació de la sobirania i Kosovë deixarà de ser un territori depenent de Sèrbia. El primer ministre kosovès, Hashi Thaçi, va mantenir la data amagada fins ahir al matí, en què anuncià que la independència es declararia avui diumenge. Thaçí va dir que havia de ser un dia tranquil, de comprensió mútua i marcat pels esforços de l'estat per satisfer la voluntat dels ciutadans de Kosovë.

Extret de: http://www.vilaweb.cat

¿Per quan nosaltres? ¿Quan podrem ser un país normal?

Otro amor ensangrentado.

En teoria havíem d'escriure una carta d'amor pels Jocs Florals, però no sé com m'ho he fet, que malauradament he acabat parlant d'un cas de violència de gènere.



Querido príncipe de nuestro castillo,

¿Quieres que te cuente el por que de las manchas rojas de este papel?

Sabes que no es una historia bonita, sabes que no es la historia de dos ríos que se juntan en el mar (como solías decir cuando te hacías el poeta), sabes... en fin, los dos la sabemos, pero parece que tu ya te has olvidado de ella, me parece que te la has dejado en el trabajo ¿puede ser? Venga, sube aquél ascensor que te lleva a tu empresa, a tus riquezas materiales y a tu “vida llena de riesgos”, como decías cuando hacías (y supongo que sigues haciendo) un negocio emprendedor y con futuro, un futuro feliz con tu dinero...¡púdrete con él!

Tengo que reconocer que al principio jugaste bien conmigo, siempre has tenido suerte en los juegos de azar. Te las empeñaste para hacerme creer la princesa de tu castillo...¿o quizás debo decir prisión? Yo sólo tenía dieciocho años, tu ya habías pasado los felices veinte agarrado al brazo de tu maleta y tu plata.

Fue en una fiesta de fin de año donde resuciste aquel sentimiento que tenía muerto hace tiempo, el amor. El sentirte querida, valorada, deseada, respetada; viva...me trataste como nunca lo habían hecho y si, conseguiste tu objetivo, me enamoré de ti, de aquel guapo con disfraz de poeta, de aquel empresario loco, del guardián de mi castillo, de las cadenas que me atarían por siempre a la vida (o a la muerte).
Mi vida dio un giro cuando empecé a salir contigo, cuando nos casamos y me prometiste amor eterno y todas esas cosas que se suelen prometer, cuando me vine a vivir en tu casa... allí empezó todo.

Yo, locamente enamorada, había perdido el rumbo y la ceguera no me dejaba ver las cadenas que habías puesto en mi vida, la cárcel donde me metiste con tus palabras bonitas y tus mentiras...

Tu llegabas cada día de tu trabajo y cuando los negocios iban mal gritabas y exigías la cena... a veces me forzabas a darte placer cuando no me apatecía, o puede que sí que me apateciera, y es que ya no sé que es lo que me quería o no, pues había aprendido a renunciar a mis opiniones e ideas para hacer lo que me pidieras... esto es lo que me hacía sentir más a gusto, obedecerte sin rechistar, ser tu esclava, lo hacía por amor y por amor sigo escribiendo.

Para cenar, tu tenías preparado el mejor de mis menús.
Yo cenaba empujones, gritos y desagrados; me gustaba.
Más tarde, de postres, golpes y dolor; no pensaba que pudieran hacerme daño, pues me los hacías tu.

Un día Paula me dijo que era una maltratada, que abriera los ojos y denunciara estas agresiones. Yo no quería creerlo, yo sabía que las maltratadas tienen miedo a su marido...a mi me gustaba, sólo porque lo hacías tu, sólo porque yo ya no vivía en mi, des del día que pisé por primera vez esta cárcel. Sólo porque te quería, si es que aquello era amor.

Y sólo porque te quiero escribo hoy esta carta de amor u odio y la mancho con tres tacas rojinegras en vez de rebelarme y gritar a la sociedad, pues no quiero sufrir más, no quiero hacerte sufrir más.

Y no abriré los ojos, no quiero contar a nadie más nuestra historia... aún te quiero a pesar de tus golpes y tus mentiras. ¿Y tu? ¿Tu me quieres? Eso es algo que nunca conocí, pero no me importa, nunca me detuve a pensar porque hacías todo esto, yo estaba enamorada.
Y el amor es ciego... e insensible a los golpes.

Te quería y se ha marchado,

La princesita de tu castillo.

-----------------------------------------------

- ¿Hora de la muerte?
- 21.34
- ¿Arma del suicidio?
- Cuchillo de cocina
- ¿Detalles?
- Nada más mi señor

Un policia escribía en su bloque de notas varias dadas inútils sobre el caso.

- Bueno...¿puedo irme ya?
- ¿Es usted el marido de la difunta?
- Ehm...bueno, no, era mi (dona de fer feines). Muy maja.
- Vaya, lo siento, ¿nos puede dar el número de su familia para contactar con ellos?
- No lo tengo...en perdón, es que tengo prisa para el trabajo...
- Perdone, puede irse tranquilo.

La policia dio el caso por cerrado con una facilidad fascinante, sin preocuparse por la familia de "(dona de fer feines)" ni los detallos del suicidio...¿o del asesinato?

Cuando él volvió a su casa, ya no había rastro de María.

Nada quedaba que le recordara a ella, pues todo lo que a ella pudiera recordarle lo había eliminado de su mundo.
Nada.
Ni una triste carta manchada de sangre.

Otra mujer muerta, otros ojos cerrados, otra carta sin leer.
Y mañana; más mujeres muertas, más ojos cerrados, más cartas sin leer.
¿Más amores ensangrentados?

A todas aquellas que asesinaron el amor a golpes de su príncipe azul.

¡Ay dolores! - Reincidentes

El preu de la vida

Avui amb l'institut ens han dut a veure una xerrada de la Generalitat sobre els accidents de tràfic i d'altres i les seves conseqüències. Ens l'ha fet un noi que havia tingut un accident i anava en cadira de rodes i la veritat és que m'ha impactat molt (deixant de banda que la xerrada ens l'ha feta en castellà, això seria un tema a part).

Però del que m'agradaria parlar, no és del preu físic i psicològic que han de pagar de tots aquells que han quedat lesionats de coll en avall i no es poden moure sense l'ajuda d'una altre persona o de màquines, sinó del preu de viure d'aquesta manera, del cost en diners d'aquesta vida.

Qui cobra quantitats incalculables de plata per poder estar internat a l'Institut Guttman si per aquelles casualitats de la vida té un accident d'aquestes mesures?

Qui, a més de la putada de l'accident en sí, de la lesió i tota, la resta té diners per pagar-se una adaptació de tota la casa a la seva invalidesa i totes les medecines? I ara ens sortirà els defensors de la socialdemocràcia dient que això ja està previst, que està tot pensat per aquesta pobre gent que no té prous diners perquè els hi roba el capital i ens diran que la Seguretat Social els hi pagarà l'estància i totes les despeses (òbviament, si aquesta persona en qüestió a cotitzat els anys determinats)... en realitat només els hi donaran 800 euros al mes que no donen ni per comprar-te els medicaments.

Ens diuen que vivim en un Estat del Benestar i que tothom pot viure en unes condicions mínimes, però no pensen en aquelles minories (que de fet, no són minories ja que l'accident ens pot passar a tots) que a més de la seva pèrdua vital també tindran una gran pèrdua econòmica. Potser fins que al president Zapatero no es quedi paraplègic no posaran cap ajuda a aquesta gent, a aquesta gent que som nosaltres, perquè et pot passar a tu, em pot passar a mi ara anant cap a Terrassa o li pot passar al meu pare, a me mare i al meu germà, o al teu.

Coses de l'economia mixta en què vivim, que ens la venen com la més gran de les justícies "democràtiques" i a l'hora de la veritat només ho és per la minoria de sempre, per aquells que tenen (o tenim) diners.

Diners, quina paraula, vulguem o no ho són tot i a la vegada res i per aquesta mateixa importància irònica és important treure'ls-hi el valor i repetir-los en parts iguals de manera que només siguin una manera d'organitzar la societat i la vida i no pas una manera de classificar la gent en "persones de primera" i "persones de segona" (o de tercera, o de quarta).

És important acabar amb aquesta organització imposada i crear un món nou amb unes consciències completament diferents, és important acabar amb el capitalisme.

És important acabar amb aquestes consciències indiferents i conformistes.

Trenquem els esquemes fixats, revolució!


I avui, deixo el videoclip d'una de les millors cançons del disc nou d'Obrint Pas, El Gran Circ dels Invisibles!



Avui hem pres la humil decisió de lluitar!

Les cadenes de la moderació

Ara que s'acosten les eleccions ho veig cada dia més clar, estem sotmesos a una trampa anomenada moderació. Hem d'anar a votar un partit al dia 9 de març perquè governi l'Estat espanyol ja que estem en una democràcia on tothom té dret a vot i votar està molt bé i és un dret per a tots els espanyols i totes aquestes coses que acostumen a dir totes les marionetes polítiques un mes abans de les eleccions. Ens ho han de recordar cada dia perquè no oblidem que estem en una democràcia (cosa que jo, vés a saber per què, oblido amb una facilitat aplastant).

Fins aquí molt bé, ara bé, representa que hem de votar el partit que representi les nostres idees...i si aquest no existeix? I si les meves idees sobrepassen els límits acordats per la moderació i la normalitat del "país"? A l'Estat espanyol només hi ha dos partits: PSOE o PP.

Però què és un partit? Jo crec que realment només és una disfressa, una disfressa per amagar el mateix color gris i neutral que duen tots els partits a sota. Que el PSOE és "vermell" i d'esquerres i el PP "blau" i de dretes? Cal mirar molt més enllà del que ens intenten vendre'ns els mitjans de comunicació, més enllà d'aquesta "guerra de partits" que només és una falòrnia perquè en votem un o l'altre i no ens adonem que els dos volen el mateix, que els dos volen que tot segueixi tal i com està, que la moderació, la ignorància, la resignació dels vençuts i la indiferència regni entre els habitants d'aquest curiós estat.

I els altres partits? "Más de lo mismo", com dirien els castellanoparlants. Ja poden dir-se ecologistes, independentistes, nacionalistes, antinacionalistes... que l'únic que volen tots és que aquesta "democràcia" segueixi fins la fi dels temps i que no ens plantagem si a part d'aquesta "llibertat de vot" hi ha quelcom més que puguem fer per canviar les coses. (Llibertat de vot entre cometes perquè guanyi qui guanyi, l'únic que pot caviar és que notem un xic més d'anticatalanisme si guanya el PP que ja no ens vindrà d'aquí o que fins i tot farà adonar a algunes consciències amagades que l'"España una grande y libre" ens odia).

La solució? Jo no us vull aconsellar que voteu uns o altres, ni que voteu en blanc ni abstenció ni res d'això, més que res perquè si fós major jo no sé què faria. L'únic que vull és que us adoneu que vivim encadenats per la moderació i pel discurs de que res pot canviar i que ja estem bé tal com estem.

Trenquem les cadenes, canviem la societat!
La revolució és l'única sortida!

I recordeu: Indiferència = Complicitat.


I per acabar amb l'entrada, un vídeo que no té massa a veure amb l'actualització però que m'ha fet gràcia trobar perquè...jo hi era en aquest concert :P (no sé sent massa bé, però ja s'entén que és La Gossa Sorda, que és Ball de Rojos i que per tant s'ha d'adorar).

Siempre en estado de espera..

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.

Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.

Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.

Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.

Me entristecen quienes me venden clinex
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.

Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.

Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Ideario - F.M. Ortega



Standby - Extremoduro

¡Hasta la victoria siempre!

Segur que tots heu sentit algun cop aquestes paraules i us han animat a seguir avançant pel llarg camí de la lluita revolucionària, però ja sabeu que l’home que les va pronunciar va ser assessinat pel mateix capitalisme contra el qual lluitem? Sí, estem parlant del mític i idolatrat Che.

Ernesto Guevara "el Che", fou un revolucionari d’idees comunistes que va dedicar tota la seva vida a lluitar contra l’imperialisme dels Estats Units.
La seva lluita no es va limitar a un sol país, sinó que va combatre a Guatemala, Mèxic, Cuba i Bolívia sempre amb la valentia i el carisme que el caracteritzaven. Un home que s’ho va jugar tot pels seus ideals i que ens ha de servir d’ exemple a tots aquells que ens considerem revolucionaris i internacionalistes.

A vosaltres no us inspira coratge i ganes de seguir lluitant, la seva mirada? A mi sí, per això aquest homenatge que és també en part un homanatge a totes aquelles víctimes del capital que han mort per defensar el dret de viure en llibertat que tenim totes i tots i aquest sistema ens impedeix exercir.

No sé quina cara faria si veiés la situació actual de Cuba, però segur que no seria pitjor que la que faria al veure que l’imperialisme segueix controlant-nos a tots i ens té presoners a les seves cadenes; i riuria irònicament per sota el nas en veure el seu rostre a cada cantonada de la rambla de Barcelona, en veure com n'arriba a ser de cínic el capitalisme que mostra i s'enriqueix amb el rostre i el nom d'un dels seus principals combatents...

Sí, el monstre continua avançant dia a dia destrossant tots aquells que s'hi oposen; fins quan? Fins que ens unim i ens alcem contra la repressió!

Seguirem fidels a la teva lluita, Che.
I és que si la repressió no s'atura, nosaltres tampoc!

Versió de Boikot de la cançó "Comandante Che Guevara" de Carlos Puebla
Hasta siempre, comadante!

"Prefiero morir de pie, a vivir arrodillado..."