Aún te soñamos, libertad.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Manos sangrientas de romper cadenas,
manos sangrientas de besarte a ciegas.

Rastreando paredes por agujerear,
rastreando las ratas de mi triste andar.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Borracho de rcuerdos de su antiguo amor,
borracho del abrazo de un violador.

Rompiendo los cristales de mi corazón,
rompiendo los barrotes de mi habitación.

Carcelero, carcelero;
¿cuándo llegará?
Carcelero, carcelero;
¿mi amante hoy vendrá?

Prisionero, prisionero;
tu amada hoy no va a llegar.
Prisionero, prisionero;
tu amada se esconde de la autoridad.

Su amada murió fusilada por un uniforme gris.
El carcelero aún espero su venir.
El amante no ha parado de buscar.
Sus hijos se conforman con mirar.

Tu nunca dejes de amarla,
yo te acompaño a besarla.
Que aún existen los amantes de verdad,
¡que aún te soñamos, libertad!















Text: El meu poema d'amor pels Jocs Florals en castellà.
Foto: Albae http://www.fotolog.com/puntviu

Independència...

Avui és el gran dia. A la tarda es podrà considerar que Kosovë és un país independent. Una sessió extraordinària del parlament donarà pas a la proclamació de la sobirania i Kosovë deixarà de ser un territori depenent de Sèrbia. El primer ministre kosovès, Hashi Thaçi, va mantenir la data amagada fins ahir al matí, en què anuncià que la independència es declararia avui diumenge. Thaçí va dir que havia de ser un dia tranquil, de comprensió mútua i marcat pels esforços de l'estat per satisfer la voluntat dels ciutadans de Kosovë.

Extret de: http://www.vilaweb.cat

¿Per quan nosaltres? ¿Quan podrem ser un país normal?

Otro amor ensangrentado.

En teoria havíem d'escriure una carta d'amor pels Jocs Florals, però no sé com m'ho he fet, que malauradament he acabat parlant d'un cas de violència de gènere.



Querido príncipe de nuestro castillo,

¿Quieres que te cuente el por que de las manchas rojas de este papel?

Sabes que no es una historia bonita, sabes que no es la historia de dos ríos que se juntan en el mar (como solías decir cuando te hacías el poeta), sabes... en fin, los dos la sabemos, pero parece que tu ya te has olvidado de ella, me parece que te la has dejado en el trabajo ¿puede ser? Venga, sube aquél ascensor que te lleva a tu empresa, a tus riquezas materiales y a tu “vida llena de riesgos”, como decías cuando hacías (y supongo que sigues haciendo) un negocio emprendedor y con futuro, un futuro feliz con tu dinero...¡púdrete con él!

Tengo que reconocer que al principio jugaste bien conmigo, siempre has tenido suerte en los juegos de azar. Te las empeñaste para hacerme creer la princesa de tu castillo...¿o quizás debo decir prisión? Yo sólo tenía dieciocho años, tu ya habías pasado los felices veinte agarrado al brazo de tu maleta y tu plata.

Fue en una fiesta de fin de año donde resuciste aquel sentimiento que tenía muerto hace tiempo, el amor. El sentirte querida, valorada, deseada, respetada; viva...me trataste como nunca lo habían hecho y si, conseguiste tu objetivo, me enamoré de ti, de aquel guapo con disfraz de poeta, de aquel empresario loco, del guardián de mi castillo, de las cadenas que me atarían por siempre a la vida (o a la muerte).
Mi vida dio un giro cuando empecé a salir contigo, cuando nos casamos y me prometiste amor eterno y todas esas cosas que se suelen prometer, cuando me vine a vivir en tu casa... allí empezó todo.

Yo, locamente enamorada, había perdido el rumbo y la ceguera no me dejaba ver las cadenas que habías puesto en mi vida, la cárcel donde me metiste con tus palabras bonitas y tus mentiras...

Tu llegabas cada día de tu trabajo y cuando los negocios iban mal gritabas y exigías la cena... a veces me forzabas a darte placer cuando no me apatecía, o puede que sí que me apateciera, y es que ya no sé que es lo que me quería o no, pues había aprendido a renunciar a mis opiniones e ideas para hacer lo que me pidieras... esto es lo que me hacía sentir más a gusto, obedecerte sin rechistar, ser tu esclava, lo hacía por amor y por amor sigo escribiendo.

Para cenar, tu tenías preparado el mejor de mis menús.
Yo cenaba empujones, gritos y desagrados; me gustaba.
Más tarde, de postres, golpes y dolor; no pensaba que pudieran hacerme daño, pues me los hacías tu.

Un día Paula me dijo que era una maltratada, que abriera los ojos y denunciara estas agresiones. Yo no quería creerlo, yo sabía que las maltratadas tienen miedo a su marido...a mi me gustaba, sólo porque lo hacías tu, sólo porque yo ya no vivía en mi, des del día que pisé por primera vez esta cárcel. Sólo porque te quería, si es que aquello era amor.

Y sólo porque te quiero escribo hoy esta carta de amor u odio y la mancho con tres tacas rojinegras en vez de rebelarme y gritar a la sociedad, pues no quiero sufrir más, no quiero hacerte sufrir más.

Y no abriré los ojos, no quiero contar a nadie más nuestra historia... aún te quiero a pesar de tus golpes y tus mentiras. ¿Y tu? ¿Tu me quieres? Eso es algo que nunca conocí, pero no me importa, nunca me detuve a pensar porque hacías todo esto, yo estaba enamorada.
Y el amor es ciego... e insensible a los golpes.

Te quería y se ha marchado,

La princesita de tu castillo.

-----------------------------------------------

- ¿Hora de la muerte?
- 21.34
- ¿Arma del suicidio?
- Cuchillo de cocina
- ¿Detalles?
- Nada más mi señor

Un policia escribía en su bloque de notas varias dadas inútils sobre el caso.

- Bueno...¿puedo irme ya?
- ¿Es usted el marido de la difunta?
- Ehm...bueno, no, era mi (dona de fer feines). Muy maja.
- Vaya, lo siento, ¿nos puede dar el número de su familia para contactar con ellos?
- No lo tengo...en perdón, es que tengo prisa para el trabajo...
- Perdone, puede irse tranquilo.

La policia dio el caso por cerrado con una facilidad fascinante, sin preocuparse por la familia de "(dona de fer feines)" ni los detallos del suicidio...¿o del asesinato?

Cuando él volvió a su casa, ya no había rastro de María.

Nada quedaba que le recordara a ella, pues todo lo que a ella pudiera recordarle lo había eliminado de su mundo.
Nada.
Ni una triste carta manchada de sangre.

Otra mujer muerta, otros ojos cerrados, otra carta sin leer.
Y mañana; más mujeres muertas, más ojos cerrados, más cartas sin leer.
¿Más amores ensangrentados?

A todas aquellas que asesinaron el amor a golpes de su príncipe azul.

¡Ay dolores! - Reincidentes

El preu de la vida

Avui amb l'institut ens han dut a veure una xerrada de la Generalitat sobre els accidents de tràfic i d'altres i les seves conseqüències. Ens l'ha fet un noi que havia tingut un accident i anava en cadira de rodes i la veritat és que m'ha impactat molt (deixant de banda que la xerrada ens l'ha feta en castellà, això seria un tema a part).

Però del que m'agradaria parlar, no és del preu físic i psicològic que han de pagar de tots aquells que han quedat lesionats de coll en avall i no es poden moure sense l'ajuda d'una altre persona o de màquines, sinó del preu de viure d'aquesta manera, del cost en diners d'aquesta vida.

Qui cobra quantitats incalculables de plata per poder estar internat a l'Institut Guttman si per aquelles casualitats de la vida té un accident d'aquestes mesures?

Qui, a més de la putada de l'accident en sí, de la lesió i tota, la resta té diners per pagar-se una adaptació de tota la casa a la seva invalidesa i totes les medecines? I ara ens sortirà els defensors de la socialdemocràcia dient que això ja està previst, que està tot pensat per aquesta pobre gent que no té prous diners perquè els hi roba el capital i ens diran que la Seguretat Social els hi pagarà l'estància i totes les despeses (òbviament, si aquesta persona en qüestió a cotitzat els anys determinats)... en realitat només els hi donaran 800 euros al mes que no donen ni per comprar-te els medicaments.

Ens diuen que vivim en un Estat del Benestar i que tothom pot viure en unes condicions mínimes, però no pensen en aquelles minories (que de fet, no són minories ja que l'accident ens pot passar a tots) que a més de la seva pèrdua vital també tindran una gran pèrdua econòmica. Potser fins que al president Zapatero no es quedi paraplègic no posaran cap ajuda a aquesta gent, a aquesta gent que som nosaltres, perquè et pot passar a tu, em pot passar a mi ara anant cap a Terrassa o li pot passar al meu pare, a me mare i al meu germà, o al teu.

Coses de l'economia mixta en què vivim, que ens la venen com la més gran de les justícies "democràtiques" i a l'hora de la veritat només ho és per la minoria de sempre, per aquells que tenen (o tenim) diners.

Diners, quina paraula, vulguem o no ho són tot i a la vegada res i per aquesta mateixa importància irònica és important treure'ls-hi el valor i repetir-los en parts iguals de manera que només siguin una manera d'organitzar la societat i la vida i no pas una manera de classificar la gent en "persones de primera" i "persones de segona" (o de tercera, o de quarta).

És important acabar amb aquesta organització imposada i crear un món nou amb unes consciències completament diferents, és important acabar amb el capitalisme.

És important acabar amb aquestes consciències indiferents i conformistes.

Trenquem els esquemes fixats, revolució!


I avui, deixo el videoclip d'una de les millors cançons del disc nou d'Obrint Pas, El Gran Circ dels Invisibles!



Avui hem pres la humil decisió de lluitar!

Les cadenes de la moderació

Ara que s'acosten les eleccions ho veig cada dia més clar, estem sotmesos a una trampa anomenada moderació. Hem d'anar a votar un partit al dia 9 de març perquè governi l'Estat espanyol ja que estem en una democràcia on tothom té dret a vot i votar està molt bé i és un dret per a tots els espanyols i totes aquestes coses que acostumen a dir totes les marionetes polítiques un mes abans de les eleccions. Ens ho han de recordar cada dia perquè no oblidem que estem en una democràcia (cosa que jo, vés a saber per què, oblido amb una facilitat aplastant).

Fins aquí molt bé, ara bé, representa que hem de votar el partit que representi les nostres idees...i si aquest no existeix? I si les meves idees sobrepassen els límits acordats per la moderació i la normalitat del "país"? A l'Estat espanyol només hi ha dos partits: PSOE o PP.

Però què és un partit? Jo crec que realment només és una disfressa, una disfressa per amagar el mateix color gris i neutral que duen tots els partits a sota. Que el PSOE és "vermell" i d'esquerres i el PP "blau" i de dretes? Cal mirar molt més enllà del que ens intenten vendre'ns els mitjans de comunicació, més enllà d'aquesta "guerra de partits" que només és una falòrnia perquè en votem un o l'altre i no ens adonem que els dos volen el mateix, que els dos volen que tot segueixi tal i com està, que la moderació, la ignorància, la resignació dels vençuts i la indiferència regni entre els habitants d'aquest curiós estat.

I els altres partits? "Más de lo mismo", com dirien els castellanoparlants. Ja poden dir-se ecologistes, independentistes, nacionalistes, antinacionalistes... que l'únic que volen tots és que aquesta "democràcia" segueixi fins la fi dels temps i que no ens plantagem si a part d'aquesta "llibertat de vot" hi ha quelcom més que puguem fer per canviar les coses. (Llibertat de vot entre cometes perquè guanyi qui guanyi, l'únic que pot caviar és que notem un xic més d'anticatalanisme si guanya el PP que ja no ens vindrà d'aquí o que fins i tot farà adonar a algunes consciències amagades que l'"España una grande y libre" ens odia).

La solució? Jo no us vull aconsellar que voteu uns o altres, ni que voteu en blanc ni abstenció ni res d'això, més que res perquè si fós major jo no sé què faria. L'únic que vull és que us adoneu que vivim encadenats per la moderació i pel discurs de que res pot canviar i que ja estem bé tal com estem.

Trenquem les cadenes, canviem la societat!
La revolució és l'única sortida!

I recordeu: Indiferència = Complicitat.


I per acabar amb l'entrada, un vídeo que no té massa a veure amb l'actualització però que m'ha fet gràcia trobar perquè...jo hi era en aquest concert :P (no sé sent massa bé, però ja s'entén que és La Gossa Sorda, que és Ball de Rojos i que per tant s'ha d'adorar).