Utopies d'una nit plujosa

Sempre he sigut una idealista massa optimista pels temps que corren. Però no puc evitar pensar que canviarem el món. Després de llegir el PODEM, després de les seguides manifestacions d'aquests dies, després de sentir parlar aquell home andalús al final de la manifestació del 26 de març, després de cridar sense quedar-me sense veu el "no som una minoria"...



Encara que no sortim als mitjans de comunicació convencionals, dijous vam guanyar un pols als Mossos, és a dir, al govern, a la "democràcia", al capitalisme i a la indiferència. Dijous els carrers van ser nostres, i ho continuen sent. Aprofite'm-ho, crec que ha arrivat el moment. Jo no puc esperar més. L'any que bé començo una nova etapa, els estudis universitaris, als quals si res canvia em guarniran amb una suculent salsa a la Bolonyesa. L'any que bé tindrem el doble d'aturats al carrer. L'any que bé, si sapigués prou d'economia com per opinar-ne, podria dir que les borses cauran o que passarà quelcom devastador en el sistema financer.

El temps passa. I jo no puc permetre que els meus fills visquin el capitalisme més ferotge. És doncs, ara, jovent, que hem de cridar més que mai allò de "via fora, sometent" i començar des d'avui a construir una alternativa real on l'home sigui home, i no màquina, o bitllet.

Cada dia és 8 de març

Una altre any arribem al 8 de març i veiem cartells i escrits sobre el dia de la dona. És llavors quan ens recordem que la dona està discriminada i que cal reclamar la igualtat de gènere. Però si el dia 8 de març és el dia de la dona, vol dir que els altres dies són “els dies dels homes”? Si no fem un canvi de consciència la resposta és que sí. La societat en què vivim ens ha educat a partir de patrons patriarcals que dia a dia ens imposen al carrer, quan anem a comprar o a la televisió i al cinema. Tòpics que hem de trencar perquè la resta de dies de l’any no siguin “el dia de l’home”. Tòpics com ara que la dona té més traça cosint, rentant la roba i cuinant que l’home i que, per això, ja està bé que faci de mestressa de casa i no treballi. Tòpics com ara que les nenes prefereixen jugar amb nines de color rosa i, en canvi, per un nen és millor comprar-li un “Action man”. Tòpics dels que segur que tots podríem fer-ne una llista ben llarga.

Tòpics que potser semblen insignificants però que són les bases de conflictes com la violència de gènere. I no només ens referim a aquella violència de gènere tradicional, sinó a, per exemple, les talles dels pantalons i els cànons de bellesa que ens imposen. De ben petits jugant a “Barbies” ja ens van ensenyar que les noies, per ser maques, han de ser primes i altes. Això també és violència de gènere! Quantes noies coneixeu que hagin passat per l’anorèxia per culpa de creure’s uns cànons estúpids que l’únic objectiu que tenen és fer de la dona un objecte?

Perquè cal no oblidar-ho: les dones són tractades com a objectes sexuals. Objectes que, per tant, no poden parlar obertament de la seva sexualitat sense tabús i que, sotmeses encara a un pensament ultracatòlic, se’ls mira malament quan decideixen sobre el seu propi cos, quan, per exemple, necessitem avortar. I a més a més encara han de pagar uns preus astronòmics i mil traves per a fer-ho!

Deixant de banda la “discriminació psicològica”, la dona continua estant en una clara situació de desigualtat social respecte l’home malgrat que ara puguin votar o puguin fer teòricament la feina que elles vulguin. És una realitat fàcilment comprovable que, en algunes feines, les dones cobren menys que els homes pel sol fet de ser dones, fent exactament la mateixa feina i amb la mateixa eficàcia.

Com acabar, doncs, amb aquests exemples de desigualtat que hem exposat i aconseguir una societat igualitària i, per tant, lliure? Cal fer una discriminació positiva de la dona. Cal trencar els tòpics imposats per aquesta societat patriarcal. No només el Dia de la dona, sinó cada dia, a l’institut, a la família, al carrer, quan surts de festa. Només cal parar-se un moment i observar que arreu on miris la dona encara està discriminada. Potser subtilment, potser sense adonar-nos-en, però l’herència del passat encara deixa petjada a la societat on vivim i nosaltres som els únics que la podem esborrar.

Per això des del SEIM incitem a la reflexió sobre el tema. A pensar si realment estem en una societat igualitària com ens intenten vendre des del govern i a adonar-nos que el canvi és a les nostres mans, a la nostra actitud, al nostra dia a dia.

Trenquem amb el patriarcat,

construïm una societat igualitària!



CADA DIA ÉS 8 DE MARÇ!