Sempre s'ha dit que el dia que Francesc Macià proclamà la República catalana l'ambient d'eufòria va tenyir els rostres de la gent que, unida, sentia la màgia d'un somni fet realitat. Ahir a Arenys de Munt crec que vaig sentir alguna cosa semblant al que varen sentir aquestes persones. Potser exegero, ho reconec, però em costa explicar l'alegria que em va contagiar durant aquest tretze de setembre que passarà a la història de l'independentisme català. Van ser paraules, mirades, rialles, cançons, banderes, himnes i lemes les que em van fer notar que la nostra lluita no és una simple utopia, la que em va fer sortir del desencís en què erròniament havia caigut últimament. Sabeu què? Fins i tot vaig sentir pena quan insultàvem als falangistes... tan irracionals, tan minoritaris, tan ignorats, tan obsolets i tan ridículs. Segur que a algú més li va passar, fou un sentiment tan bonic com estrany.Espero que la màgia d'Arenys viatji fins a moltes altres poblacions de Catalunya i, cal no oblidar-ho, de la resta dels Països Catalans. Espero que algun dia aquesta eufòria i aquesta màgia no es concentrin en un poblet la mar de maco en el qual s'ha de pujar en un mini-bus farcit a més no poder de gent impacient per respirar l'independentisme en el seu estat més pur, sinó que s'escampi per tota la nostra terra que, i ara sí que ho afirmo amb total seguretat, algun dia veuré lliure.
I no cal que esmenti els resultats ni el paper (o el despaper en el cas del PSOE... o era la Falange? Ara no ho recordo ben bé) dels partits polítics, les declaracions i les xifres parlen soles!
Cap cançó descriu millor aquest sentiment com la que és, per mi, l'himne independentista per exel·lència; aquest cop dedicat a Arenys de Munt, on de la terra sortia quelcom sobrenatural.
