Una petita i humil crítica al món del futbol

Quants cops heu vist aquest rostre, avui, per milers de blogs, fotologs i llocs on s'hi pugui escriure? Jo, sincerament, fins ahir no l'havia vist mai...i ara, el món en va ple...

Doncs sí, potser ara a un Blog convencional tocaria parlar del gran Puerta, del pobre futbolista que ha tingut una mort tan desgraciada i amb una edat tan curta.

Doncs no, aquí no, jo no.
Avui, també es deu haver mort un home que es deia Joan Garcia; un home treballador i amb una família humil però unida i que potser mareixia molt més que en Puerta aquest, que potser havia fet molt més en la seva humil vida que un simple jugador de futbol, si més no per la societat segur, doncs Joan Garcia treballava d'educador i va educar a molts nens i nenes amb els seus originals i divertits mètodes...cosa que no es pot dir d'un futbolista, bé, també podríem anomenar-lo mercadaria ja que a hores d'ara, els futbolistes, són una mercaderia com una altre d'un negoci tan fastigosament capitalista com un altre.

No penso plorar la mort d'un home que guanyava milers per córrer com un imbècil darrere una pilota i ara, potser seré una mica cínica, però me n'alegro perquè és una boca menys a alimentar...però no una boca qualsevol, sinó una boca que necessita el triple o el quatriple d'aliment que el petit Kamboo, aquell nen d'Etiopia que li falten unes hores per morir de fam...igual que els seus dos germans i la seva cosina que ha mort aquest migdia. Mira, potser ara aquests milions aniran a parar a la família d'en Kamboo, qui sap... Ja sé que això no és veritat, però em refereixo a que, amb tots aquests diners, Kamboo podria tenir una vida com la meva o com la teva.

I potser per a tu, amant del futbol, era un ídol com per a mi ho és un cantant anomenat Xavi Sarrià, però m'agradaria que em diguessis punt per punt, què ha fet aquest home per mareixer escrits com els que ha rebut...tenir la sort d'estar davant de la pilota en el moment determinat per marcar un gol determinant dins d'un festival capitalista com un altre (també anomenat partit)? Au, va, a la merda!

Digueu-me radical, digueu-me que l'actualització anterior també estava dedicada a un mort (a un mort, però, que si que va fer coses per millorar la societat i mareix, per tant, el triple d'homenatges que en Puertas o algun anònim que està morint ara mateix), digueu-me el que vulgueu, però aquesta és la meva opinió i sento haver-la desbocat i haver-me enfadat amb gent que no s'ho mareixia.

Un minut de silenci pels rostres anònims que avui han deixat de viure, i bé, va, hi inclourem també el rostre del conegut Puertas...però només si ho fem pensant en els altres morts, i com que això és materialment impossible...millor que em deixi de tonteries i de minuts de silenci.

O tots, o ningú. A no sé que la persona s'ho mareixi, com Xirinacs.

El millor homenatge, la victòria!

I un dia d'aquests tocarà parlar d'Esquerra...un altre tema que també em toca molt els cullons.

Lluís Maria Xirinacs

Avui, amb 75 anys, a un bosc del Ripollès, ha mort un dels grans independentistes que teníem. Lluís Maria Xirinacs va ser ex-sacerdot i polític, un polític pacifista i independentista, que ens ha deixat grans textos i una gran absència, un buit difícil d'omplir perquè d'independentistes de debò no se'n troben cada dia. Jo, personalment, he de confessar amb un xic de vergonya que no en coneixia pas gaire cosa. Coneixia que era un gran independentista i havia llegit quelcom seu, però avui, després de la seva mort, m'he adonat per enèsima vegada que moltíssima gent admirable la coneixem després de la seva mort. Per què? Ho trobo francament trist...que es reconeguin els mèrits d'una persona més per la seva mort que per aquests mateixos. Em sento culpable i ignorant, però a le vegada desinformada. Aquí deixo dues grans frases que he llegit al Fotolog del Marc, el qual ha dedicat a Xirinacs, i també la seva biografia, que val la pena que llegiu per tal de conèixer tot el que va fer aquest gran home.

Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna

Per aquestes últimes paraules, Xirinacs va ser condemnat a 2 anys de presó. Fantàstic, una altre demostració que desconeixia d'aquesta "gran democràcia" que tenim.

Deixo també, l'últim text que ha escrit, el qual ha demanat als seus amics que el distribueixin i jo l'he extret del Racó Català.
Sense paraules.

En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Sembla ser que va decidir acabar amb la seva vida abans que aquesta acabés amb ell. Ha mort com ha volgut, ha tingut una mort maca. I si voleu llegir més sobre ell, a l'Exèrcit del Fènix l'Eduard ha penjat un gran manifest que va escriure l'onze de Setembre de l'any 2002, val francament la pena.

Intentaré guardar el seu record i extendre'l com pugui, s'ho mareix.
Que descansi en pau.

Treballar per viure, viure per treballar.

Estudio de tot i malament, no em servirà de res ni en un futur ni en un present.

Així doncs, per què m’hi esforço?

Tots estem sotmesos a aquest buncle, un buncle social que no es pot aturar, que existeix des de temps remots i ens ha demostrat que no ens et fa feliç, sinó moderadament feliç.

Estudio per tenir una feina digne, una feina per tenir un sou, un sou per viure, viure per treballar? Sí, perquè el dia següent torno a la feina i rebo el sou que necessito per continuar treballant. Per què? Per tenir més diners que el veí?
Per trobar la felicitat en un hotel que ha especulat tota la costa?
No.
Simplement perquè és així com funciona la vida.
De debó?
Potser no.
Potser imposant-me un somriure pintaré aquesta realitat gris.
Potser amb cançons, penes, alegries, lluites, amor, fracàs, orgull, nostàlgia la pintaré de tots els colors que conec.
Potser per sota continuarà sent grisa, però per a mi ja tindrà sentit.

Perquè realment ens imposem fantasies per no pensar en aquesta realitat gris, en el sentit fred i tètric de la vida, viure per morir, cada dia que vius estàs més a prop de la mort.

I mentrestant, creem utopies com la felicitat que ens mantindran distrets de la realitat, i sincerament, jo prefereixo caminar endavant sense un final que obtenir, que saber la realitat, que quedar-me sense somnis i il·lusions.

Com es fa per acabar amb això? Com es fa per no entrar al seu joc?
Dóna l'esquena ha aquest món que ens maltracte, dóna-li l'esquena i vine amb nosaltres, vine i somnia un nou món, una nova ciutat per tu i per mi, per nosaltres, per tothom...la ciutat dels somnis.

Un nou món és possible

Dedicat a tu, conformista; dedicat a tu, còmplice del capital:

El capitalisme, la democràcia burgesa; els culpables de que jo pugui escriure aquestes línies en un portàtil i els companys d'Etiopia no sapiguen ni que és escriure.

A la societat en què vivim, quan jo escombro casa meva, embruto la seva; quan els burgesos ens enriquim i obtenim aquesta suposada "llibertat" de què parlen els neoliberalistes, més de 100 nens moren a l'altre punta del món.

Perquè la seva llibertat s'acaba quan comença la nostra.

Molt bé, fins ara tots d'acord, no? Tots som super-progres i anti-capitalistes...però, i la solució?

Alguns em parlaran de l'anarquisme... i per molt que hi discuteixi no arribarem a cap conclusió plegats. Perquè en el fon s, molt en el fons, jo penso que és si fan no fa el mateix, que en el fons del fons m'és igual com acabem amb el capitalisme però hi hem d'acabar. I com que veig més realistes les teories comunistes o potser més teòriques, més... no ho sé, el cas és que com que m'hi identifico més (aquesta és la paraula) i com que l'anarquia no creu en pàtries i en general, la gran massa anarquista mig ignorant, critica l'independentisme (cosa il·lògica ja que en teoria es pot ser perfectament independentista i anarquista) siempre li he tingut una rencança irracional.

Altres diran que el capitalisme, inicialment, no estava tan malament i que l'hem de canviar, fer que sigui més just...maleïts reformistes, el capitalisme s'ha de destruir, ara, ara o mai! Per moltes benes que posem a la ferida no la curarem si no l'eliminem per sempre més!


I alguns em diran: "Ai, és que una dictadura...això és feixisme..."
I no és feixisme que en aquesta "democràcia" en què vivim censurin una portada d'una puta revista humorística? I a més, no és una dictadura com la coneixem o com l'herència històrica que ens ha deixat el maleït Stalin, sinó una dictadura del poble, una dictadura en la que mitjançant assemblees el poble decideix lliurement i de manera directa allò que necessita tot cooperant amb la resta d'individus de la societat. Cooperar, quina paraula tan maca (i tan utòpica, veient el panorama actual).

Ara mateix vivim en una dictadura, una dictadura burgesa, disfressada amb una màscara de democràcia, llibertat, pau i amor...obriu els ulls!

També hi ha qui em titllarà d'hipòcrita, perquè jo sóc burgesa, i estic d'acord amb una revolució obrera...però oi que també hi ha homes a favor de la igualtat de gèneres? Oi que també hi ha blancs a favor de la igualtat racial? Oi que també hi ha gent de països opresors a favor de la llibertat de les nacions sense estat? Doncs el mateix amb la lluita entre classes, per la seva desaparició, per una separació completament injusta basada en els diners d'un i els de l'altre, basada en la sort que un ha tingut al néixer. Marx i Bakunin també eren burgesos.

Nosaltres que tenim suficients mitjans, formació i diners; nosaltres, els dels països desenvolupats, som els que hem de lluitar pels que no poden, pels qui de tanta injustícia han quedat cecs i muts per a cridar.

La burgesia, una part ben petita de la societat, governem.
Els obrers, la major part de la societat han de governar per viure realment en una democràcia.

Alçarem una revolució mundial per acabar amb el capitalisme, l'únic culpable del que està passant!

INDEPENDÈNCIA I REVOLUCIÓ!