Treballar per viure, viure per treballar.

Estudio de tot i malament, no em servirà de res ni en un futur ni en un present.

Així doncs, per què m’hi esforço?

Tots estem sotmesos a aquest buncle, un buncle social que no es pot aturar, que existeix des de temps remots i ens ha demostrat que no ens et fa feliç, sinó moderadament feliç.

Estudio per tenir una feina digne, una feina per tenir un sou, un sou per viure, viure per treballar? Sí, perquè el dia següent torno a la feina i rebo el sou que necessito per continuar treballant. Per què? Per tenir més diners que el veí?
Per trobar la felicitat en un hotel que ha especulat tota la costa?
No.
Simplement perquè és així com funciona la vida.
De debó?
Potser no.
Potser imposant-me un somriure pintaré aquesta realitat gris.
Potser amb cançons, penes, alegries, lluites, amor, fracàs, orgull, nostàlgia la pintaré de tots els colors que conec.
Potser per sota continuarà sent grisa, però per a mi ja tindrà sentit.

Perquè realment ens imposem fantasies per no pensar en aquesta realitat gris, en el sentit fred i tètric de la vida, viure per morir, cada dia que vius estàs més a prop de la mort.

I mentrestant, creem utopies com la felicitat que ens mantindran distrets de la realitat, i sincerament, jo prefereixo caminar endavant sense un final que obtenir, que saber la realitat, que quedar-me sense somnis i il·lusions.

Com es fa per acabar amb això? Com es fa per no entrar al seu joc?
Dóna l'esquena ha aquest món que ens maltracte, dóna-li l'esquena i vine amb nosaltres, vine i somnia un nou món, una nova ciutat per tu i per mi, per nosaltres, per tothom...la ciutat dels somnis.