Ser feliç, l'obsessió de qualsevol.

Sí, m'obsessiona la meva felicitat. I avui en comptes de parlar de política escriuré sobre mi, si no us interessa (cosa comprensible) no cal que continueu llegint... simplement tenia ganes d'escriure el que em passa pel cap.

Sóc una persona intranquil·la i sempre tinc algun que altre problema per aquí i per allà, però m'agradaria que per algun cop la meva ànima és calmés i sentís alguna cosa semblant a la felicitat.

I sí la felicitat és un camí, jo he caminat cap enrere.

Puc dir que m'he sentit feliç en alguns moments de la meva vida, i no crec que ningú pugui deduir quin exactament; però era no fa gaire, quan em semblava tenir quelcom semblant a l'amor i l'amistat d'una persona que des de que conec he apreciat molt. Llavors, sense saber ben bé com, vaig sentir-me tranquil·la, feliç i sense problemes.

Però és injust, era feliç sense haver fet res; no em vaig esforçar per aconseguir això, vaig seguir el meu camí i m'ho vaig anar trobant. I ara, ara que realment ho trobo a faltar i m'adono del que tenia i m'esforço per tornar a sentir aquells sentiments no puc. I sento una vida buida. I intento omplir-la... però el buit continua.

Pot ser la felicitat sigui fruit de l'atzar? Que el fet que unes persones avancin pel camí de la felicitat i unes en retrocedeixin no sigui per mèrits seus, sinó per una força o una no-força exterior anomenada sort?

Pot ser, però m'agrada pensar que no és així. I que aquells que caminem cap enrere només estem agafant embrenzida per córrer i córrer per aquest camí sense fi... i què cal fer, mentres s'agafa embrenzida?

A vegades sóc feliç amb petits moments sense importància, que no són comparables ni de bon tros amb el que deia al començament del text però que omplen petits racons amb somriures de complicitat. Coses com el que em va passar fa poc, coses com una simple mirada, situacions quotidianes com una simple conversa amb una determinada persona, una dutxa calenta, menjar allò que t'agrada, senitr una bona olor, saber alguna cosa d'algú que fa temps que no veus... jo què sé, però el que he de fer per suportar el pes d'aquesta vida és assaborir aquests moments i anar-los a buscar, i prendre la felicitat com si fós un tresor.

Potser per fruit de l'atzar torno a sentir aquella tranquil·litat no merescuda, aquell benestar mental en el que no tenia problemes i em sentia bé amb mi mateixa i amb els que m'envolten; però de moment hauré d'aprendre a somriure per les petites coses de la vida, a omplir el meu temps d'allò que sé que em fa sentir bé i no complicar-me la vida, caminar endavant, i si per casualitat torno a trobar una bicicleta hi pujaré i corraré com mai intentant, aquest cop, no entrabancar-me amb cap pedra del camí.

Encara que sé el nom i els cognoms d'allò que m'ompliria, encara que sé que això pot ser un propòsit qualsevol i impossible de cumplir per aquelles adversitats de la vida, ho intentaré, caminaré, i avançaré, sempre endavant, mai més contemplant-me aquella felicitat efímera del passat.



Puta - Extremoduro


No me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.


Bé, i com que no se'm treu el primer videoclip que volia passar, aquí es queda: So payaso, d'Extremoduro també.