Tinc un problema: la meva ideologia.

Tinc molt clar que lluito contra el capitalisme, per una revolució social que canvïi aquest món basat en la desigualtat, el diner, l'avaricia i el benefici individual en el que no queda lloc per la imaginació, la tranquil·litat i per suposat, la felicitat. El problema rau en que malgrat que utòpicament he creat una societat perfecte, no sé com posicionar-me.

Anterioriament creia en la socialdemocràcia fins que vaig obrir els ulls adonant-me que el problema no s'arregla amb pedaços, que la ferida per moltes benes que hi posis seguirà existint i no es curarà. Cal eliminar-la, cal destruir el capital. Des d'aquell dia vaig creure ser comunista i per tant, lluir la falç i el martell malgrat tenir clar que havia sigut la bandera de la URSS, és a dir, a part de la bandera del gran Lenin, d'Stalin. A part d'això, jo no utilitzava el terme comunista en el sentit tradicional de la paraula, (ideologia que pretén que la classe obrera s'imposi a la burgesia mitjançant un cop d'estat i llavors establir una dictadora transitòria per finalment arribar a la societat ideal sense classes), sinó que sempre he pensat que l'únic sistema just i democràtic de veritat (no com aquesta "democràcia" que cada dia podem veure en acció a l'Estat espanyol) és l'assambleari, és a dir, decidir-ho tot parlant en petit comitè i discutint totes les decisions. El problema seria que per tal que aquest petit comitè representi a tothom es farien assamblees locals (on hi podria assistir tothom que ho desitjés) i d'aquí hi hauria un portaveu que aniria a l'assamblea comarcal i així successivament fins a arribar a l'assamblea nacional, on es decideix tot (la quantitat de cada producte que tindrà tothom, els sous que cobrarà la gent, l'educació, l'especificació de cada feina...), a més aquests portaveus serien càrrecs rotatius, trimestrals o anuals, per tant que el poder superior no sigui corrupte.

En fi, no sé com es diu aquest sistema tan simple i a la vegada complex en què somnio (i no se per què no se'n parla més, si ningú me l'ha discutit mai), però no és comunisme, si més no el comunisme de l'URSS ni el de Cuba en el qual el poder queda en mans de quatre grans homes que tallen el bacallà a la seva manera, diria que és anarcocomunisme o comunisme llibertari... ha de ser quelcom diferent a l'anarquia perquè crec en les col·lectivitats, no crec en la llibertat individual com a objectiu principal, sinó en un canvi de mentalitat que faci a la gent més solidària i la faci adonar que si col·leborem tots hi sortim guanyant.

Deixo aquest text a l'aire, no és ni molt menys un text reivindicatiu, ni un manifest que tracta de convèncer a ningú, sinó que són els pensaments que necessitava posar en ordre com em passa sempre que veig pel·lícules polítiques com Terra i Llibertat (primera pel·lícula del cicle de cinema del Seim, a l'Hotel) que malgrat que ja sabia que Stalin era un fill de puta, em fa pensar amb coses com ara que la gent relaciona la falç i el martell amb aquest fastigós personatge, doncs és ilògic utilitzar un símbol que encara que tu interpretis d'una manera (per mi la falç i el martell és un símbol revolucionari, la lluita obrera, que malgrat que ja no existeixi la consciència de classe ni jo sigui pas obrera representa a l'oprimit i al pobre, que sempre seguirà present en una societat capitalista com la dels nostres temps) en simbolitza una altre (la falç i el martell no simbolitzen ni molt menys l'stalinisme, però eren presents a la bandera de l'URSS i per tant en el seu règim, que com ja he dit al principi, podia estar molt bé amb Lenin, però com que sempre hi ha d'haver un líder, si aquest és subnormal, passa el que passa).

Això sí, si una cosa tinc clara és que per canviar aquesta puta societat cal unitat entre tots aquells que volem destruir-la. I per crear aquesta unitat el primer que hem de fer és deixar de ser tan crítica els uns amb els altres i criticar i actuar contra l'enemic; molt bé, llavors per què sócn autocrítica i faig tot aquest escrit? Potser perquè vull justificar certes paraules del passat, o... jo què sé, és tot molt complicitat... a la merda, unim-nos, unim-nos tots aquells que vulguem una nova societat on no existeixi el mot "ric" ni el mot "pobre", on els diners només siguin unes fulles de paper sense valor i el treball allò que hem de fer orgullosos i satisfets per sostenir la societat i no pas per aconseguir propietats individuals. D'acord, prou, evitaré la discusió "comunista", "anarquista", blabla, per intentar lluitar per crear quelcom unit. Ara podria entrar en el marc dels Països Catalans i parlar de la situació de la lluita social aquí, però em m'enrotllaria massa parlant dels conceptes anarquia i independentisme i la seva relació, només tinc clar que aquí als Països Catalans la lluita per l'alliberament nacional que a la vegada opta per acabar amb el capitalisme (m'agradaria dir que és l'EI, però podria obrir un llarg debat que no vé al cas) utilitza la falç i el martell (que anteriorment he arribat a la conclusió que eren fàcilment relacionables amb l'stalinisme) i a més, la majoria dels seus militants no creuen en el comunisme, sinó en un marxisme aplicat als nostres temps en què el terme obrer i el terme burgès s'han esborrat i aposten també per un comunisme llibertari (encara que he llegit que aquest prové més aviat de les idees de Bakunin...). En fi, prou.

Podria allargar-me i repetir-me, fins i tot contradir-me, hores i hores; però no tinc ni temps ni ganes de que els que espero que em respongueu feu respostes encara més llargues que les que espero que fareu (hi ha molt per dir i criticar, no?).

Això és tot, animo a tothom a escriure el que li passa pel cap (encara que no tingui res de política), si més no va bé per ordenar els pensaments.

Salut i revolució!